dilluns, 26 de febrer del 2018

L'home del segle XXII

Com tots els éssers vius, els humans estem subjectes a les normes de l’evolució, enunciades per Charles Darwin aviat farà 160 anys. El que ens diferencia dels altres habitants del planeta és que hem trobat com enganyar la selecció natural. Ja no ens hem de sotmetre a la tirania de la supervivència dels més forts i hem après a vèncer les malalties, per perllongar així l’esperança de vida fins aconseguir que la vellesa sigui un fet habitual i no una excepció. Tampoc hem de témer els depredadors que haurien de mantenir la nostra població dins d’uns límits tolerables per l’ecosistema

Però, a més, hem desenvolupat les eines per passar a un nivell superior: som capaços de perfeccionar la humanitat, individu a individu, sense haver d’esperar els milions d’anys que tarda l’evolució a fer la seva feina. Tenim a les mans la possibilitat de millorar-nos utilitzant els avenços científics, d’introduir canvis físics i intel·lectuals que ens donin poders que la naturalesa no havia previst. 

Mentre que a alguns els espanta aquesta perspectiva, altres creuen que estem obligats a fer el que calgui per estendre al màxim la quantitat i la qualitat de vida dels humans. Això és el que proposa el transhumanisme, un corrent intel·lectual que va començar a principis del segle XX, quan tot això encara era ciència-ficció, i que va prendre cos cap als anys 50. Però no ha sigut fins l’arribada dels últims descobriments biomèdics que el moviment realment ha esclatat, i la possibilitat de crear posthumans, individus perfeccionats artificialment que podrien arribar a considerar-se una espècie diferenciada de l’Homo sapiens, ha començat a ser valorada com una opció real.

L’oficina barcelonina del Club de Roma, dirigida per Jaume Lanaspa, està organitzant des de fa uns mesos unes taules rodones, coordinades pel filòsof Francesc Torralba, per discutir precisament l’impacte del transhumanisme en la societat. Vaig tenir la sort de participar en una d’elles fa unes setmanes, al costat de Luis Serrano, director del Centre de Regulació Genòmica, i amb la contribució d’experts en àmbits molt diversos. Cal felicitar els responsables del cicle per posar aquest tema a l’abast de tothom. La ciència avança molt ràpid i, si no ens espavilem, la societat no tindrà temps d’assimilar tots els canvis fenomenals que estan a punt d’irrompre en les nostres vides.

La participació en aquest debat d’un públic ben informat és essencial, perquè si una cosa va quedar clara en aquella sessió és que serà difícil posar-nos d’acord. Decidir com serà l’home del segle XXII, perquè al cap i a la fi això és el que estem discutint, és una tasca que apel·la a les nostres arrels culturals més profundes, cosa que fa preveure que no podrem establir mai una normativa universal. Així, pot ser que aquí prohibim certes manipulacions perilloses (per exemple canviar els gens d’algú abans de néixer, una línia vermella que molta gent comparteix) però que es pugui agafar una avió i dur-les a terme en algun lloc on la seva ètica els permeti lleis més relaxades. 

Això no vol dir que hàgim de tancar la porta a les innovacions per por que se’n pugui fer un mal ús, al contrari. Ja he defensat altres vegades que tota medicina és, en el fons, una forma de transhumanisme. Així hem creat la primera versió dels posthumans, els que habitem el planeta actualment, que, gràcies a la ciència, tenim ben poc a veure amb els nostres avantpassats cavernícoles, tant a nivell físic com intel·lectual. Ara falta considerar amb calma fins on volem que arribi el posthumà 2.0. Alguns corrents del transhumanisme presenten alternatives radicals que potser s’haurien de modular. 

L’immortalisme, per exemple, proposa perseguir la vida eterna, una cosa que, ara per ara, és impossible, però que si mai ho deixa de ser podria desestabilitzar definitivament el planeta. Sense anar tan lluny, un transhumanisme llibertari, que deixi en mans de l’usuari totes les decisions, té el risc evident de crear una humanitat de «dues velocitats», on les possibilitats econòmiques puguin determinar a quina espècie pertanys.

Caldrà discutir bé totes les opcions. Iniciatives com la del Club de Roma haurien de ser cada cop més freqüents, fins que arribi el moment que tothom estigui prou informat sobre el tema per participar en la inevitable presa de decisions que s’acosta. I cal que en sorgeixin més des de la societat civil que del món científic, perquè malgrat que nosaltres proporcionem les eines, acordar com les fem servir és responsabilitat de tots

[Publicat a El Periódico, 24/02/18. Versió en castellà.]

diumenge, 25 de febrer del 2018

Una mica de ciència per acabar la setmana


Per animar una mica el vermut de diumenge, aquí teniu unes cosetes relacionades amb ciència que han aparegut als mitjans aquests dies i que us poden servir per engegar debats.

A l'ARA parlava d'una nova tècnica per controlar els sentiments. Està en fases molt inicials, però és la prova que podem canviar com se sent una persona usant estímuls elèctrics. Això obre un ventall de possibilitats molt interessant pel tractament de trastorns de l'estat d'ànim... però també es podria usar per a altres coses no tan positives. Considerant que és una recerca finançada per l'exèrcit americà, més val estar alerta.

I per si us fa mandra llegir, aquí teniu dues píndoles de cinc minutets per al programa El Balcó de la SER, on cada divendres a les 19.30 em deixen parlar una mica de ciència. A la primera reapsso un nou test que podria servir per diagnosticar l'Alzheimer i en la segona explico per què les dones són el que anomenem un "mosaic" (una barreja de cèl·lules amb diferents gens) i normalment pateixen una inactivació aleatòria d'un dels seus cromosomes X. És un fenomen descobert fa molt temps però que aquests dies m'he adonat que poca gent fora del ram coneix... i a més us pot servir per fer bromes sobre com són de (genèticament) complicades les dones i com als homes ens sobren gens. Que aprofiti!

divendres, 16 de febrer del 2018

Consideracions post-valentíniques

Aquesta setmana ha sigut Sant Valentí, festa anglosaxona (i, per extensió, quasi-global) dels enamorats, com tots sabem. Més enllà de la idoneïtat dels dies temàtics i de possibles baralles de santoral, he vist un parell de coses que m'han sorprès.

Primera, que la gent segueix capficada en qualificar de romàntiques (1) una cançó sobre un  ex-amant gelós i assetjador:



i (2) una cançó que no va sobre un home que deixa que un altre s'ofegui (com s'ha dit altres vegades, i que Phil Collins mateix ha negat) però que sí que és una expressió de ràbia i frustració després d'un divorci: 



Totes dues solen sortir a les seleccions de cançons per Sant Valentí (a Spotify apareixien per tot arreu), suposo que perquè ningú s'ha molestat a prestar atenció a les lletres. Grans cançons, per cert.

L'altre tema que m'ha sorprès és que després de tant parlar dels problemes de les dones al món científic (bàsicament que n'hi ha moltes a les posicions baixes i poques que arriben a dalt de tot), la revista Nature publicava un reportatge (molt romàntic i tot el que vulgueu) sobre com alguns científics s'han declarat a les seves dones (científiques també moltes d'elles), de maneres força originals (se'ls ha de reconèixer la imaginació, això sí). Hagués estat bé si no fos perquè totes les històries eren d'homes que demanaven a les seves parelles per casar-se, mai al revés. I sembla que a elles els feia molta il·lusió. Així estem encara? Les dones han d'esperar que els homes vulguin casar-se amb elles? Fins i tot les científiques, que per desgràcia estan acostumades a haver de lluitar per fer-se un forat en l'inherentment masclista món acadèmic? No poden prendre elles la iniciativa o, el que seria més lògic, prendre aquesta decisió d'una manera conjunta i més natural que no esperar que un paio se't posi al davant de genolls? No anem pas bé...

divendres, 9 de febrer del 2018

Popurri

Quatre cosetes per anar acabant la setmana. Recordeu que des de fa unes setmanes torno a fer ràdio, els cinc minutets habituals al Balcó de la SER, cada divendres (avui, per exemple) a les 19.30. Podeu rescatar aquí el de fa uns dies, sobre l'ADN escombraria, que no s'ha d'anomenar ADN escombraria.


Més ciència. Fa uns dies parlàvem de la manipulació genètica i alguns diaris es van fer ressò del que dèiem. Jo sóc un dels "experts" que cita l'article que demanen que comenci a haver-hi un debat social sobre el tema, abans no sigui tard. És un tema que vaig discutir l'últim cop que vaig baixar a Barcelona amb els alumens de la meva ex-escola, i això és el que van escriure sobre la xerrada.

I acabo amb una crítica al tercer llibre de la sèrie Sóc un animal, que aviat tornarà a estar d'actualitat perquè en publicarem el quart i darrer volum. Que tingueu un bon cap de setmana!

divendres, 2 de febrer del 2018

Ressenya: Robinson

M'agrada com escriu en Vicenç Pagès Jordà. A mi i a molta gent, no és res estrany: és que ho fa bé. Vaig disfrutar molt la trilogia La felicitat no és competa/Els jugadors de Whist/Dies de frontera, en especial el segon llibre. Una pega que li trobo sovint és que allarga una mica massa les històries (amb 50 planes menys, el Whist m'hauria semblat perfecta) però això és un problema que tinc amb tothom, no és culpa de l'autor: m'agraden els llibres sintètics.

Per això vaig agafar amb especial interès el seu últim llibre, Robinson: és d'un autor que que m'interessa i a més és curt. Tenia tots els números per triomfar. I sí: funciona molt bé, al meu parer. Malgrat que té una arrencada lenta, és una novel·la que flueix amb agilitat i deixa un bon gust de boca. És a partir de la segona part quan de veritat pren cos i es converteix en un retrat molt acurat d'un sociòpata que per un moment ha cregut que podria formar part d'aquesta societat que no és capaç d'entendre ni processar. És una tragicomèdia al voltant d'un outsider que era feliç de ser-ho fins que una dona li fa perdre els papers. Una història d'amor una mica atípica, per dir-ho d'alguna manera. El més curiós és que cap dels personatges protagonistes cauen especialment bé al lector, i tot i això la novel·la s'aguanta, sobretot perquè els elements estan construïts amb cura. És un revers interessant d'una novel·la que comentava fa poc, que també parlava d'un sociòpata però d'una altre tipus, i que també feia servir un humor subtil per subratllar com era d'atípica la història (en aquell cas amb molta més pirotècnia verbal).

Robinson no és una novel·la on passin gaire coses, ni amb una tesi profunda. En aquest sentit, potser no és tan ambiciosa com altres d'argumentalment més complexes que ha escrit l'autor. Però no és ni molt menys una obra menor, al contrari: l'esforç invertit en crear aquest Robinson perdut enmig d'una societat hostil és considerable, i ha donat bons fruits. Des del punt de vista de creació de personatges, doncs, sí que és un exercici ambiciós, i resolt amb perícia per l'autor. Això se li ha de reconèixer. Robinson està nominada a la primera edició del premi que l'Òmnium dedica a triar a la novel·la de l'any. És una candidata amb moltes possibilitats d'emportar-se'l.