diumenge, 31 de desembre del 2017

Resum de l'any

Acabo el 2017 com acostumo a fer al blog, repassant el meu any literari i fent el preview del proper. Ha sigut un any tranquil, pel que fa a publicacions, després de la bogeria del 2016. Només he tret un llibre, la novel·la Doble mortal, a mitges amb l'Elisenda Roca. La resta han sigut tres col·laboracions: un conte als Assassins de Girona de Llibres del delicte i dues intervencions a reculls benèfics, Relats curts d'un llarg viatge i Versos contra la violència. A part d'això, han sortit cinc traduccions (dos llibres de ciència a l'italià i el portuguès, i una novel·la a l'alemany), que sempre és una bona notícia.

De cara al 2018, per Sant Jordi tindrem el final de la sèrie juvenil Sóc un animal que faig amb el Lluís Llort i el Sergi Càmara (el quart volum és el millor, encara que soni a tòpic) i un nou llibre de divulgació, aquest a mitges amb l'amic i científic Daniel Closa. Ja us en donaré més detalls. De cara a la temporada de tardor està previst un crossover de ciència ficció (m'estreno en solitari en un format en el qual he tret ja un parell de premis), que és el primer d'una sèrie, i segurament un llibre infantil. A part, tinc la meva quarta novel·la enllestida des de fa temps, però encara segueixo repassant-la i passejant-la. Veurem si aquest serà el seu any o no...

Espero que el 2018 ens seguim veient per aquí. Tot i que el món dels blogs faci anys que ha deixat enrere el anys d'esplendor, encara som uns quants que continuem donant-hi la tabarra. Espero poder mantenir aquest ritme d'unes 90 entrades l'any, combinant ressenyes amb articles que apareixen als mitjans, burrades i notícies relacionades amb el que escric. Que tingueu molta sort!

dissabte, 30 de desembre del 2017

Quatre coses per anar acabant l'any

El 2017 ha sigut un any estrany en molts sentits, difícil, fins i tot. Veurem què ens espera quan tombem la cantonada demà. De moment, abans de tancar la temporada us passo uns quants enllaços relacionats amb la literatura.

Un clàssic d'aquesta època són les llistes d'èxits. Com els darrers anys, he contribuït a la dels millors llibres que organitza El Periódico (aquí podeu trobar la del llibres catalans). Poques sorpreses, suposo, però hi ha algunes recomanacions interessants, dins de l'habitual heterogeneïtat i aleatorietat d'aquests exercicis.

Aquests dies també he col·laborat amb la iniciativa Versos contra la violència organitzada per en JM Tibau, un llibre i un espectacle per denunciar la violència en general i sobretot la que hem patit darrerament. Tots els beenficis dels llibres van destinats a fer arribar el llibre al major nombre d'escoles. La idea és que les noves generacions creixin entenent que certes actituds no són acceptables, encara que estiguin esponsoritzades per gent suposadament respectable. La llista d'autors és interessant i a més té la raresa de ser la primera vegada que publico un poema (no que n'escric, en tinc calaixos plens!). Compreu-lo!

I aquest any, malgrat els pressupostos congelats i altres dificultats, he aconseguit fer uns quants clubs de lectura, tots ells amb lectors molt espavialts i amb ganes de preguntar-me coses. En vaig fer, per exemple, a Bescanó, a Blanes i a Lloret (aquí una mini entrevista a la ràdio)

També un petit regalet. Si voleu llegir un dels últims contes que he escrit, hoemantge al meu estimat Richard Brautigan i relacionat amb alguna de les coses que han passat aqeust any, podeu descarregar-vos gratuïtament l'últim número d'El Biblionauta aquí.

Acabo amb algunes ressenyes de llibres meus que hanaparegut els darrers mesos. Si busqueu un regal de reis, especialment pel públic infantil-juvenil, aquí teniu unes quantes idees!


-Sóc un animal, la sèrie sobre l'Arman i els seus amics que acabarà amb un quart volum per Sant Jordi:
A Un abrazo lector (el segon, aquí)

-Herba negra:
I una entrevista a la ràdio sobre el llibre al coautor, aquí

-Doble mortal
A El Nacional (videorecomanació)

-Els límts de la vida (en alemany!)



I tanquem amb aquesta curiosa videorecomanació d'Ullals que arriba des d'Amèrica:

dimarts, 19 de desembre del 2017

Els alienígenes entre nosaltres

Aquests dies he estat repassant la recent trilogia de pel·lícules de Star Trek amb el meu fill i no m’he pogut estar d’envejar aquesta generació que creix entre efectes digitals que fabriquen mons i espècies alienígenes d’una veracitat inqüestionable. Tot el que s’ha perdut del romanticisme dels decorats de cartró pedra i els extres disfressats amb granotes de goma i pròtesis de porexpan s’ha guanyat en espectacularitat i dinamisme. Però una cosa que no ha canviat en totes les dècades que el Capità Kirk i la seva tripulació han estat explorant l’espai profund és que la majoria d’extraterrestres que s’hi troben són antropomòrfics. Això, que al principi s’hauria pogut justificar per la manca de pressupost i tecnologia, ara s’ha de veure com la conseqüència directa de les dificultats que té especular sobre la vida en un format distint al que trobem a la Terra.

Les limitacions són encara més grans si ens endinsem a nivell microscòpic, perquè allà desapareix la gran diversitat que hi ha a simple vista: tots els éssers vius que coneixem, sense excepcions, utilitzen la mateixa mena d’informació, emmagatzemada sempre en molècules d’ADN. No sabem cap altra manera de construir vida, per tant ens costa imaginar alternatives quan concebem habitants d’altres sistemes solars i hem de pensar com serien a nivell bioquímic. ¿Com s’ho haurien fet els klingons o els romulans? ¿Haurien evolucionat a partir d’un compost amb unes propietats estructurals semblants a l’ADN o haurien utilitzat una premissa totalment distinta?

L’atzar i una evolució de milions d’anys han fet que tots els terrestres ens regim per codi forjat a partir de només quatre unitats bàsiques. Així com els ordinadors fan servir un alfabet binari, format per uns i zeros, per guardar dades, els éssers vius disposem de quatre peces, que tenen més flexibilitat i capacitat que el més poderós dels discs durs disponibles. Les anomenem A, T, C i G, per les inicials del nom que hem donat a les molècules que formen l’ADN. Les 64 variacions possibles de grups de tres d’aquestes unitats representen unes ordres biològiques que es tradueixen en 20 aminoàcids, les peces que permeten a la cèl·lula construir milions de proteïnes diferents. Són les proteïnes les que fan totes les funcions essencials per la vida i defineixen com serà cada organisme.

¿Però i si juguéssim a guionistes de Star Trek i ens preguntéssim què passaria si intentéssim saltar-nos les rígides normes combinatòries del nostre codi genètic quaternari? ¿I si hi afegíssim un parell de lletres? Augmentaria el grau de complexitat: les noves combinacions disponibles ens permetrien fer servir més de 100 aminoàcids addicionals (molts ja existeixen a la natura) per fabricar noves proteïnes. Així podríem dissenyar eines moleculars mai vistes, que donarien lloc a formes de vida que podrien ser absolutament diferents de les habituals. I tot això sense haver de sortir del planeta.

Aquesta fita ja és possible, almenys en teoria, des de finals del mes passat. És la mena de descobriments que es troben a faltar a la portada dels diaris, no perquè tinguin possibilitat de curar malalties d’aquí poc temps, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que ens interessa de la ciència, sinó perquè són revolucionaris, conceptualment parlant. És un pas més que l’edició genètica, una revolució que sí que ha agafat força popularitat darrerament, perquè implicaria començar de zero en lloc de només retallar i enganxar. Els responsables d’aquest avenç, un grup de científics del Scripps Research Institute, a Califòrnia, han tardat 15 anys a generar un bacteri que fa servir dues unitats més, totalment noves, i així té un ADN de sis lletres en lloc de quatre. Van trobar la manera d’enganyar la maquinària cel·lular que copia i repara l’ADN i després ensenyar la cèl·lula a llegir el nou alfabet perquè n’utilitzés la informació per fabricar proteïnes.

Aquest bacteri, doncs, no s’assembla a res que hagi existit. ¿Podem anar més enllà i crear un ésser viu utilitzant un codi genètic completament nou i una sèrie d’aminoàcids diferent als 20 habituals? Hi ha barreres tècniques que s’haurien de superar encara, però no és impensable. Això vol dir que podríem generar alienígenes de veritat, microbis (i, algun dia, organismes complexos) que no tinguessin res a veure amb la resta dels habitants del planeta, que no haguessin evolucionat a partir de res conegut i que podrien seguir normes diferents de les que ens governen a la resta. Millor que una pel·lícula de Hollywood. 

[Publicat a El Periódico, 16/12/17. Versió en castellà.]

dimarts, 12 de desembre del 2017

Ressenya: Astrofísica per a gent amb presses

El llibre que us vull recomanar avui és una petita perla. Petita de mida només, no de qualitat i contingut. I aquí rau una de les seves qualitats. Però deixeu que comeni pel principi.

Els nanos de la meva generació vam creixer (científicament parlant) amb el Cosmos del Carl Sagan, un dels millors divulgadors que ha existit. Aquesta fantàstica sèrie de televisió va acostar la física a tothom i, literalment, va crear vocacions. Absolutament imprescindible. Fa uns anys, en van preparar un remake. En qüestió de pressupost i tecnologia disponible no hi havia color: seria molt millor que la sèrie original. Però el problema principal era trobar algú que estigués a l'alçada de Sagan. Semblava una missió impossible.

I aquest algú és, Neil deGrasse Tyson. És, possiblement, el millor divulgador científic que hi ha en aquests moments (amb permís de David Attenborough i pocs més). És un pou de coneixements i sap transmetre'ls amb gràcia i claredat. És loqüaç, carismàtic, articulat, simpàtic i divertit. En fi, que té totes les gràcies. El model a seguir pels qui ens dediquem a aquestes coses a temps parcial o complet. Si no l'heu vist mai en acció, busqueu vídeos seus a la xarxa. Qualsevol val.

Però avui us volia parlar de la seva feina en un altre format: el llibre. Tyson acaba de presentar Astrofísica per a gent amb presses, una breu obra de divulgació sobre el seu tema preferit: l'univers i com l'entenem des de la Terra. Us deia al principi que la seva llargada curta li juga a favor: quan es parla de temes complexes, millor anar al gra i destacar el més important, o t'arrisques a perdre els lectors pel camí. Tyson controla prou la narració com perquè ningú no es perdi, però a més ho remata anant directe a barraca i no entretenint-se innecesàriament. Aquest és un llibre perfecte per regalar a qui no llegeix normalment divulgació, però també per a l'aficionat habitual a la ciència. Tothom que sigui una mica curiós pot disfrutar d'aquest assaig sense atabalar-se ni cansar-se'n. D'acord, es nota que sóc fan del Tyson i potser això em fa ser menys objectiu, però si feu una ullada al llibre veureu ràpidament que tinc raó. Val la pena llegir-se'l.

dilluns, 11 de desembre del 2017

Snow day

Ahir ens ho vam passar molt bé jugant amb la neu. Avui, amb tot glaçat i la feina esperant-nos ja és una altra història. Escoles tancades, classes cancel·lades i mirant de treballar des de casa tant com puguem...






dijous, 7 de desembre del 2017

Feu molt soroll!

Aprofitant que avui molts de vosaltres esteu de festa, he pensat en posar una mica de música, sobretot per ambientar els viatges cap regions més septentrionals. Començo amb aquesta bonica història de l'últim disc de David Gilmour, dedicada a totes les noies que avui van vestides de groc. Feu molt soroll perquè ens sentit tothom!


I pels qui tenen al·lèrgia al color groc: