diumenge, 31 de desembre del 2017

Resum de l'any

Acabo el 2017 com acostumo a fer al blog, repassant el meu any literari i fent el preview del proper. Ha sigut un any tranquil, pel que fa a publicacions, després de la bogeria del 2016. Només he tret un llibre, la novel·la Doble mortal, a mitges amb l'Elisenda Roca. La resta han sigut tres col·laboracions: un conte als Assassins de Girona de Llibres del delicte i dues intervencions a reculls benèfics, Relats curts d'un llarg viatge i Versos contra la violència. A part d'això, han sortit cinc traduccions (dos llibres de ciència a l'italià i el portuguès, i una novel·la a l'alemany), que sempre és una bona notícia.

De cara al 2018, per Sant Jordi tindrem el final de la sèrie juvenil Sóc un animal que faig amb el Lluís Llort i el Sergi Càmara (el quart volum és el millor, encara que soni a tòpic) i un nou llibre de divulgació, aquest a mitges amb l'amic i científic Daniel Closa. Ja us en donaré més detalls. De cara a la temporada de tardor està previst un crossover de ciència ficció (m'estreno en solitari en un format en el qual he tret ja un parell de premis), que és el primer d'una sèrie, i segurament un llibre infantil. A part, tinc la meva quarta novel·la enllestida des de fa temps, però encara segueixo repassant-la i passejant-la. Veurem si aquest serà el seu any o no...

Espero que el 2018 ens seguim veient per aquí. Tot i que el món dels blogs faci anys que ha deixat enrere el anys d'esplendor, encara som uns quants que continuem donant-hi la tabarra. Espero poder mantenir aquest ritme d'unes 90 entrades l'any, combinant ressenyes amb articles que apareixen als mitjans, burrades i notícies relacionades amb el que escric. Que tingueu molta sort!

dissabte, 30 de desembre del 2017

Quatre coses per anar acabant l'any

El 2017 ha sigut un any estrany en molts sentits, difícil, fins i tot. Veurem què ens espera quan tombem la cantonada demà. De moment, abans de tancar la temporada us passo uns quants enllaços relacionats amb la literatura.

Un clàssic d'aquesta època són les llistes d'èxits. Com els darrers anys, he contribuït a la dels millors llibres que organitza El Periódico (aquí podeu trobar la del llibres catalans). Poques sorpreses, suposo, però hi ha algunes recomanacions interessants, dins de l'habitual heterogeneïtat i aleatorietat d'aquests exercicis.

Aquests dies també he col·laborat amb la iniciativa Versos contra la violència organitzada per en JM Tibau, un llibre i un espectacle per denunciar la violència en general i sobretot la que hem patit darrerament. Tots els beenficis dels llibres van destinats a fer arribar el llibre al major nombre d'escoles. La idea és que les noves generacions creixin entenent que certes actituds no són acceptables, encara que estiguin esponsoritzades per gent suposadament respectable. La llista d'autors és interessant i a més té la raresa de ser la primera vegada que publico un poema (no que n'escric, en tinc calaixos plens!). Compreu-lo!

I aquest any, malgrat els pressupostos congelats i altres dificultats, he aconseguit fer uns quants clubs de lectura, tots ells amb lectors molt espavialts i amb ganes de preguntar-me coses. En vaig fer, per exemple, a Bescanó, a Blanes i a Lloret (aquí una mini entrevista a la ràdio)

També un petit regalet. Si voleu llegir un dels últims contes que he escrit, hoemantge al meu estimat Richard Brautigan i relacionat amb alguna de les coses que han passat aqeust any, podeu descarregar-vos gratuïtament l'últim número d'El Biblionauta aquí.

Acabo amb algunes ressenyes de llibres meus que hanaparegut els darrers mesos. Si busqueu un regal de reis, especialment pel públic infantil-juvenil, aquí teniu unes quantes idees!


-Sóc un animal, la sèrie sobre l'Arman i els seus amics que acabarà amb un quart volum per Sant Jordi:
A Un abrazo lector (el segon, aquí)

-Herba negra:
I una entrevista a la ràdio sobre el llibre al coautor, aquí

-Doble mortal
A El Nacional (videorecomanació)

-Els límts de la vida (en alemany!)



I tanquem amb aquesta curiosa videorecomanació d'Ullals que arriba des d'Amèrica:

dimarts, 19 de desembre del 2017

Els alienígenes entre nosaltres

Aquests dies he estat repassant la recent trilogia de pel·lícules de Star Trek amb el meu fill i no m’he pogut estar d’envejar aquesta generació que creix entre efectes digitals que fabriquen mons i espècies alienígenes d’una veracitat inqüestionable. Tot el que s’ha perdut del romanticisme dels decorats de cartró pedra i els extres disfressats amb granotes de goma i pròtesis de porexpan s’ha guanyat en espectacularitat i dinamisme. Però una cosa que no ha canviat en totes les dècades que el Capità Kirk i la seva tripulació han estat explorant l’espai profund és que la majoria d’extraterrestres que s’hi troben són antropomòrfics. Això, que al principi s’hauria pogut justificar per la manca de pressupost i tecnologia, ara s’ha de veure com la conseqüència directa de les dificultats que té especular sobre la vida en un format distint al que trobem a la Terra.

Les limitacions són encara més grans si ens endinsem a nivell microscòpic, perquè allà desapareix la gran diversitat que hi ha a simple vista: tots els éssers vius que coneixem, sense excepcions, utilitzen la mateixa mena d’informació, emmagatzemada sempre en molècules d’ADN. No sabem cap altra manera de construir vida, per tant ens costa imaginar alternatives quan concebem habitants d’altres sistemes solars i hem de pensar com serien a nivell bioquímic. ¿Com s’ho haurien fet els klingons o els romulans? ¿Haurien evolucionat a partir d’un compost amb unes propietats estructurals semblants a l’ADN o haurien utilitzat una premissa totalment distinta?

L’atzar i una evolució de milions d’anys han fet que tots els terrestres ens regim per codi forjat a partir de només quatre unitats bàsiques. Així com els ordinadors fan servir un alfabet binari, format per uns i zeros, per guardar dades, els éssers vius disposem de quatre peces, que tenen més flexibilitat i capacitat que el més poderós dels discs durs disponibles. Les anomenem A, T, C i G, per les inicials del nom que hem donat a les molècules que formen l’ADN. Les 64 variacions possibles de grups de tres d’aquestes unitats representen unes ordres biològiques que es tradueixen en 20 aminoàcids, les peces que permeten a la cèl·lula construir milions de proteïnes diferents. Són les proteïnes les que fan totes les funcions essencials per la vida i defineixen com serà cada organisme.

¿Però i si juguéssim a guionistes de Star Trek i ens preguntéssim què passaria si intentéssim saltar-nos les rígides normes combinatòries del nostre codi genètic quaternari? ¿I si hi afegíssim un parell de lletres? Augmentaria el grau de complexitat: les noves combinacions disponibles ens permetrien fer servir més de 100 aminoàcids addicionals (molts ja existeixen a la natura) per fabricar noves proteïnes. Així podríem dissenyar eines moleculars mai vistes, que donarien lloc a formes de vida que podrien ser absolutament diferents de les habituals. I tot això sense haver de sortir del planeta.

Aquesta fita ja és possible, almenys en teoria, des de finals del mes passat. És la mena de descobriments que es troben a faltar a la portada dels diaris, no perquè tinguin possibilitat de curar malalties d’aquí poc temps, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que ens interessa de la ciència, sinó perquè són revolucionaris, conceptualment parlant. És un pas més que l’edició genètica, una revolució que sí que ha agafat força popularitat darrerament, perquè implicaria començar de zero en lloc de només retallar i enganxar. Els responsables d’aquest avenç, un grup de científics del Scripps Research Institute, a Califòrnia, han tardat 15 anys a generar un bacteri que fa servir dues unitats més, totalment noves, i així té un ADN de sis lletres en lloc de quatre. Van trobar la manera d’enganyar la maquinària cel·lular que copia i repara l’ADN i després ensenyar la cèl·lula a llegir el nou alfabet perquè n’utilitzés la informació per fabricar proteïnes.

Aquest bacteri, doncs, no s’assembla a res que hagi existit. ¿Podem anar més enllà i crear un ésser viu utilitzant un codi genètic completament nou i una sèrie d’aminoàcids diferent als 20 habituals? Hi ha barreres tècniques que s’haurien de superar encara, però no és impensable. Això vol dir que podríem generar alienígenes de veritat, microbis (i, algun dia, organismes complexos) que no tinguessin res a veure amb la resta dels habitants del planeta, que no haguessin evolucionat a partir de res conegut i que podrien seguir normes diferents de les que ens governen a la resta. Millor que una pel·lícula de Hollywood. 

[Publicat a El Periódico, 16/12/17. Versió en castellà.]

dimarts, 12 de desembre del 2017

Ressenya: Astrofísica per a gent amb presses

El llibre que us vull recomanar avui és una petita perla. Petita de mida només, no de qualitat i contingut. I aquí rau una de les seves qualitats. Però deixeu que comeni pel principi.

Els nanos de la meva generació vam creixer (científicament parlant) amb el Cosmos del Carl Sagan, un dels millors divulgadors que ha existit. Aquesta fantàstica sèrie de televisió va acostar la física a tothom i, literalment, va crear vocacions. Absolutament imprescindible. Fa uns anys, en van preparar un remake. En qüestió de pressupost i tecnologia disponible no hi havia color: seria molt millor que la sèrie original. Però el problema principal era trobar algú que estigués a l'alçada de Sagan. Semblava una missió impossible.

I aquest algú és, Neil deGrasse Tyson. És, possiblement, el millor divulgador científic que hi ha en aquests moments (amb permís de David Attenborough i pocs més). És un pou de coneixements i sap transmetre'ls amb gràcia i claredat. És loqüaç, carismàtic, articulat, simpàtic i divertit. En fi, que té totes les gràcies. El model a seguir pels qui ens dediquem a aquestes coses a temps parcial o complet. Si no l'heu vist mai en acció, busqueu vídeos seus a la xarxa. Qualsevol val.

Però avui us volia parlar de la seva feina en un altre format: el llibre. Tyson acaba de presentar Astrofísica per a gent amb presses, una breu obra de divulgació sobre el seu tema preferit: l'univers i com l'entenem des de la Terra. Us deia al principi que la seva llargada curta li juga a favor: quan es parla de temes complexes, millor anar al gra i destacar el més important, o t'arrisques a perdre els lectors pel camí. Tyson controla prou la narració com perquè ningú no es perdi, però a més ho remata anant directe a barraca i no entretenint-se innecesàriament. Aquest és un llibre perfecte per regalar a qui no llegeix normalment divulgació, però també per a l'aficionat habitual a la ciència. Tothom que sigui una mica curiós pot disfrutar d'aquest assaig sense atabalar-se ni cansar-se'n. D'acord, es nota que sóc fan del Tyson i potser això em fa ser menys objectiu, però si feu una ullada al llibre veureu ràpidament que tinc raó. Val la pena llegir-se'l.

dilluns, 11 de desembre del 2017

Snow day

Ahir ens ho vam passar molt bé jugant amb la neu. Avui, amb tot glaçat i la feina esperant-nos ja és una altra història. Escoles tancades, classes cancel·lades i mirant de treballar des de casa tant com puguem...






dijous, 7 de desembre del 2017

Feu molt soroll!

Aprofitant que avui molts de vosaltres esteu de festa, he pensat en posar una mica de música, sobretot per ambientar els viatges cap regions més septentrionals. Començo amb aquesta bonica història de l'últim disc de David Gilmour, dedicada a totes les noies que avui van vestides de groc. Feu molt soroll perquè ens sentit tothom!


I pels qui tenen al·lèrgia al color groc:


dijous, 30 de novembre del 2017

Ressenya: Què!

Miquel de Palol és possiblement l'escriptor català viu que millor domina el seu ofici (amb permís de l'Eduard Márquez, que també posaria als llocs d'honor del nostre top 10). No és tan sols que té un control absolut de la llengua, si no que narrativament és capaç de fer les filigranes que vulgui. Això a vegades dóna lloc a novel·les tan hermètiques que potser costen una mica d'empassar al lector mitjà, portant a l'extrem allò que alguns han anomentat novel·la total, però quan es centra menys en la forma i més en la història, és capaç de produir llibres igual de sorprenents, com Les concessions, Gallifa o Aire Pàl·lid/Palimpsest.

Què! pertany a aquest segon grup més assequible (però no per això de menys qualitat). És la història d'un home aparentment vulgar que s'acaba de mudar de casa i que ràpidament desenvolupa una animadversió patològica envers el seu veí, que realment és un imbècil de categoria que no deixa de tocar-li els nassos intentant fer-se-li amic. La trama és mínima, una excusa per la pirotècnia narrativa de Palol, que aquí fa gala del seu sentit de l'humor més descarnat per construir una brillant comèdia, un gènere que encara no li havia vist treballar i que, com era d'esperar, controla amb tota comoditat. A més, per tot arreu hi pots trobar perles amagades, com per exemple aquesta, molt adequada als moments que vivim: "El mal no és la crueltat (...). El mal són les riallades davant la crueltat, i la civilització és d'això dir-ne refinament".

Què! és una novel·la que flueix molt bé i es llegeix ràpid i que, malgrat la seva aparent lleugeresa, té una mala bava considerable, amb una col·lecció de perdedors ben ridícula (el protagonista m'ha recordat els personatges vividors i nihilistes de Joaquim Carbó, però en versió misògina, egoïsta, sociòpata, psicòpata i malparida, un paio desagradable que s'acaba fent entranyable, molt ben construït) i un us desacomplexat del sexe, marca de la casa. Els fans de l'autor disfrutaran, sense dubte, però també hauria d'interessar a un públic més ampli que vulgui fer unes quantes rialles amb un llibre ben escrit. Molt recomanable.

Aprofito per felicitar Angle Editorial pels seus 25 anys i per tota una colla d'encerts recents, entre ells fitxar en Palol. Se'ls ha de reconèixer la visió i les ganes de voler córrer riscs que altres editorials d'aquesta mida eviten. Aquesta setmana la meva tauleta de nit estava plena de llibres seus. Espero poder-ne comentar un altre en breu.

dimarts, 28 de novembre del 2017

Ressenya: Eren ells

Reprenc les ressenyes després d'una setmana de descans (o sigui, de massa feina per escriure el blog) amb el penúltim Pin i Soler, un premi amb un jurat que darrerament està marcant una línia molt interessant (vegeu el d'aquest any, per exemple). Es tracta d'Eren ells, la primera novel·la del poeta Carles Rebassa que, a més, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. 

Abans de tot cal dir que és un llibre molt ben escrit, com es podia pressuposar pels tipus de premi que ha rebut. Això és evident des de la primera plana. No es veu per enlloc la vacil·lació típica de l'opera prima. En Rebassa és un bon narrador i posa els personatges sobre el taulell amb rapidesa, i després els fa moure amb agilitat, amb uns canvis de registre ben aconseguits. És una novel·la iniciàtica centrada en uns adoelscents que comencen a convertir-se en adults, en això no és especialment original, però el recurs està molt ben utilitzat. El sexe és un dels motors que els mou, però en el llibre es tracta sense donar-hi excessiva rellevància, i l'efecte és poderós. Pràcticament tots els mascles exhibeixen alguna mena de comportament homosexual, però amb tota naturalitat, sense que això xucli l'argument. Són més importants les dinàmiques de poder i les relacions que s'estableixen entre ells, que poc a poc van anunciant el drama. En alguns moments m'ha fet pensar en un Bret Easton Ellis moderat o fins i tot en Dennis Cooper quan no desfasa. 

Molts poetes tenen un problema quan es passen a la novel·la: donen més importància a la forma que a la narració. En Rebassa no cau en aquest parany i utilitza amb destresa les eines pròpies del gènere, sense abandonar tot el que ha après en els seus llibres anteriors. L'equilibri entre imatge i acció està molt ben aconseguit. En resum, per mi ha estat tot un descobriment, que em fa esperar amb ganes el següent pas endavant de l'autor. Recomanable.

dimecres, 15 de novembre del 2017

Lluitar contra els prejudicis

[Vaig escrirue aquest article tip de sentir gent que fa servir arguments absurds per defensar les seves idees. Gairebé totes les posicions són acceptables, però abans cal pensar una mica per què les hem triat. Si no, la democràcia és una broma pesada.]

A tots ens agrada pensar que prenem decisions equitatives i racionals, però els prejudicis són una part inextricable del nostre comportament. No s’han de veure com un mal exclusiu de les societats modernes, al contrari. És probable que sorgissin com un mecanisme protector, perquè ens permeten emetre judicis més ràpids que no si hi intervé el raonament. Això ens pot donar un avantatge a l’hora d’evitar un perill imminent, però el preu que paguem és un nombre elevat de falsos positius: les generalitzacions que fonamenten els prejudicis resulten equivocades molts cops. Això, que és perfectament tolerable en un entorn en què prima la supervivència, com el dels nostres avantpassats, resulta un inconvenient en els entramats socials d’avui dia, on idealment hauria de prevaldre la justícia i la igualtat.
    
Però no és tan senzill lluitar contra aquesta inèrcia biològica. Tres psicòlegs de la Universitat de Harvard van crear el 1998 un test per mesurar les connexions que fem de manera automàtica (www.implicit.harvard.edu). Es tracta de classificar ràpidament paraules de connotacions positives o negatives i imatges de persones de pell clara o fosca. Fent això, queden al descobert associacions inconscients entre color de pell i bo o dolent, que el cervell utilitza perquè no requereixen la participació dels centres racionals i pot anar més de pressa. L’exercici mesura com relacionem sense voler conceptes dolents amb certs grups ètnics, però també es pot mirar per gènere, edat, orientació sexual o qualsevol altre paràmetre. Sorprenentment, persones que consideren que no discriminen mostren un biaix predeterminat en un 40% dels casos. És més: quan es repeteix el test, els resultats són semblants. És a dir, fins i tot sabent que involuntàriament no estem sent del tot equànimes, el pilot automàtic continua desequilibrant la balança.

Una conclusió d’aquests treballs seria que part de les decisions que prenem en la vida estan fonamentades en presumpcions errònies, que només evitaríem si dediquéssim prou temps a pensar-hi. Aquestes preferències amagades, juntament amb altres que potser no ho són tant, serien clau, per exemple, en la freqüent discriminació laboral per motius de gènere. Per evitar-ho, al món de la música s’han popularitzat les audicions a cegues, de manera que no se sap el sexe del qui toca l’instrument. 
    
Un truc tan simple ha fet que el número de dones que es contracta a les orquestres s’hagi doblat i ja s’acosti a la paritat. El problema és més difícil de solucionar en situacions d’estrès, quan hem de prendre una decisió en fraccions de segon. La prova és l’elevat nombre de morts de pell fosca a mans de la policia als Estats Units, que encara tendeixen a disparar més ràpid quan veuen una conducta sospitosa en una persona negra. Tot plegat demostra que els prejudicis existeixen i que no serveix de res creure que nosaltres no en tenim. No ens n’hem de sentir avergonyits: és una resposta natural de la ment. El que cal és reconèixer-ho i fer tot el possible per evitar que ens condicionin el comportament. Per exemple, desconfiant de les primeres impressions i fent l’esforç de recollir tota la informació possible abans de decidir. És important no quedar-nos amb l’opció fàcil, la que ens atrau d’una manera més espontània, perquè com que és la que més beu dels instints, és més fàcil que estigui contaminada per un biaix inconscient.

Això és especialment crític quan hem de prendre decisions que afecten el futur comú, com quan es dóna veu al poble en unes eleccions. La democràcia, que parteix de la base que tots estem capacitats per fer una tria raonada i lliure, no té en compte que els defectes inherents de la ment humana, fàcilment manipulables pels més hàbils, poden portar-nos a opcions del tot il·lògiques. Perquè la democràcia funcioni, hem de poder superar les inèrcies que el nostre entorn social ens ha implantat i triar el que és just.
    
És fals que les coses depenguin del color del vidre a través del qual les contemplem. La realitat és una, el que varia és la nostra manera d’interpretar-la. Per poder-nos-hi acostar al màxim ens hem d’esforçar. La realitat no es pot consumir passivament, com estem acostumats a fer, deixant que els líders ens imposin la seva versió. El proper cop que hi hagi votacions, tothom s’hauria de plantejar si el menyspreu per unes idees o unes persones és merescut o ens estem deixant portar per prejudicis ocults, si un anhel és realment absurd o si estem permetent que els instints parlin per nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 11/11/17. Versió en castellà.]

dilluns, 13 de novembre del 2017

Ressenya: El riu encès

Tenia encara pendents algunes ressenyes de llibres interessants llegits durant l'estiu, però ha sigut difícil trobar el moment adequat per tornar a treure el tema. Ho faig avui, abans no passi més temps, començant amb El riu encès de Miquel Martín, aprofitant que l'autor acaba de treure el seu darrer llibre.

En Miquel, a part de ser un conversador il·lustrat i una persona amb la qui és un autèntic plaer compartir una sobretaula, és un dels secrets més ben guardats de la literatura contemporània catalana. És possible que el conegueu  pels seus treballs sobre Vinyoli, de quin n'és un gran estudiós, o per la trilogia que ha fet a Sidillà per rescatar el nostre patrimoni geogràfic i cultural (Els pobles perduts, Els pobles oblidats i Llegendes de mar de la Costa Brava). Però el que és sorprenent és que la seva faceta de novel·lista no tingui més ressò.

El riu encès n'és un bon exemple. És una novel·la escrita amb una atenció minuciosa al detall, des de la construcció dels personatges a la tria del temps verbal que empeny la trama. Es nota que és la labor d'algú que s'estima la seva llengua i la seva literatura, que venera els  precedents a la vegada que els actualitza. El riu encès és una novel·la del segle XX, i ho dic com un elogi. Segueix el patró dels drames clàssics catalans, rurals i de postguerra, traslladats més cap al final del franquisme. A vegades pot recordar a Jesús Montacada, en una versió més directa, o també a la Rodoreda, és clar. És un recull de perdedors que se'n van sortint com poden, una novel·la coral dividida en dues parts, amb personatges que es creuen i es van fent grans. Estan especialment aconseguides les escenes vistes amb els ulls dels nens, però també l'evolució dels protagonistes i com maduren a cops. M'ha interessat especialment el retrat que fa de com les malalties mentals afecten una família. I, finalment, se li han d'elogiar el ritme, que no decau en tota l'estona, i l'atmosfera tan ben aconseguida, que et trasllada al lloc i a l'època sense haver de perdre el temps amb descripcions innecessàries. 

Com deia abans, les novel·les del Miquel mereixen arribar a un públic ampli perquè tenen tots els elements que atrauen al gruix de lectors habituals en català. Però, a més, la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Tinc la impressió que pel Miquel tenir més o menys èxit té una importància relativa. La seva recompensa més gran ha de ser la satisfacció de crear aquestes petites peces d'orfebreria amb vida pròpia, que és el somni de tot escriptor. Molt recomanable descrobrir-les.

dimecres, 8 de novembre del 2017

Vaga general


Perquè hi ha moltes coses que no haurien d'estar passant a Europa en el segle XXI, aturem-nos i protestem.

divendres, 3 de novembre del 2017

És difícil...

Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.



Que poques paraules tinc 
i les que us dic són tan gastades... 
Caldrà buscar nous camins 
on no calguin les paraules. 

Que poca força que tinc 
tants de cops l'he malmenada... 
La vull tota per demà 
quan la gesta porti l'alba. 

Quanta ràbia que tinc, 
potser cal ser gos des d'ara, 
quanta ràbia que tinc 
i no vull pas oblidar-la. 

Que poca esperança tinc, 
i potser caldrà deixar-la, 
que no sigui que esperar 
ens allunyi més dels actes. 

Quanta misèria que tinc 
sota els peus, damunt l'espatlla, 
i la vull guardar amb mí 
fins al jorn dels miserables.

dijous, 2 de novembre del 2017

Tornem a la ciència

Tot i que els esdeveniments polítics acaparen moltes planes i hores aquests dies (també d'aquest blog), no oblidem que el món continua rodant... Així que aquí teniu la dosi habitual de ciència, pels qui hi estiguin interessats.

Avui us deixo els links a tres articles publicats a l'ARA. En el primer parlo de com virus i humans hem evolucionat plegats. En el segon continuo amb els microbis i explico com, sorprenentment, s'estan usant bacteris per lluitar contra la malària. I l'últim va sobre les proves d'ADN que fa la policia científica, que aviat ens podrien proporcionar un retrat robot dels sospitosos.

Per cert, si sou professors de ciència de secundària, potser us interessaran aquests cursos que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i Innovació. En un d'ells faré un seminari sobre la ciència de l'envelliment, un tema que hauria d'interessar a tothom...

divendres, 27 d’octubre del 2017

Visca la República Catalana


Després dels preliminars, comença la part difícil de veritat. Ningú no ens traurà aquest moment històric, passi el que passi a partir d'ara. 

dijous, 26 d’octubre del 2017

Hackers de la constitució

Avui pot ser un (altre) dia històric per Catalunya. Estem navegant entre la suspensió (temporal?) dels nostres drets i la incertesa del que pot passar si ens neguem a acatar les ordres de qui té tota la força. Jo ni tinc tota la informació ni prou coneixements de política per presumir de saber la resposta a la difícil decisió que han de prendre els nostres governants aquests dies, així que els donaré suport passi el que passi i confiaré que l'encerteran. Però, en tot cas, ahir vaig deixar clar el meu modest punt de vista a la revista Esguard, referint-me a la necessitat d'invocar la defensa pròpia davant una constitució que en el seu dia va ser hackejada pels feixistes que la tutelaven, que hi van instal·lar una backdoor que els permetria a ells i els seus hereus saltar-se la democràcia si feia falta, com està passant ara.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Estancament

Aquests dies he parlat amb uns quants amics meus escriptors i tots estem afectats d'una apatia comú: ens costa fer la nostra feina. Escriure requereix una certa capacitat de concentració i abstracció, i ara estem massa preocupats amb altres coses. No sé si la mostra és gaire representativa de la literatura catalana, però si ho fos, voldria dir que estem passant un trist període d'estancament creatiu (la realitat interferint en la ficció). De la mateixa manera que diuen que nou mesos després d'una apagada hi ha un pic de natalitat, la collita literària del país l'any que ve serà ben minsa si aquesta "apagada" dura gaire més.

Però per sort hi ha alternatives. Durant aquesta crisi, les xarxes s'han convertit en un reducte de la creativitat. Hi ha gent realment ingeniosa trobant-li l'humor a les dures situacions que estem vivint o fent anàlisis molt profundes de la situació política usant només tuits.  No puc evitar quedar-m'hi enganxat. Jo mateix estic molt més actiu del normal, tuitejant, retuitejant i interaccionant amb molta gent que se sent igual d'indignada amb el que està passant (per això suposo que dedico menys temps al blog, un format que per segons quines coses sembla antiquat, ja). És una bona manera d'alliberar la tensió i les frustracions que se'ns acumulen darrerament, ràpida i directa. 

Les eines que tenim a l'abast avui en dia ens permeten fer un seguiment de tot això que estic dient. Ja he mencionat altres vegades el klout, l'indicador numèric d'impacte a les xarxes. Últimamentem el mantenia pels volts dels 63 punts, exceptuant moments concrets. A principis de setembre, la xifra va començar a pujar i des de llavors no ha parat fins arribar als 70, com veieu a la gràfica d'aquí al costat. Un salt de set punts és tota una fita en l'algoritme del klout i és una bona quantificació de tot el temps que inverteixo en activitats socials (enlloc d'estar escrivint...).

Curiosment, una bona part d'aquest ressò es concentra en accions puntuals. Per exemple, aquests tres tuits han generat cadascun el mateix impacte (medit en "impressions") que tot un mes d'activitat a twitter a l'època pre-referèndum: 
No és que tingui un gran nombre de seguidors que escampin els meus comentaris, però en en tinc un parell o tres que són influencers. És talment com diuen als manuals: si tinc la sort que algun d'ells em retuitegi, l'efecte bola de neu fa que guanyi una audiència inusual. I també alguns trols, és clar, que ja se sap que suten com els bolets quan hi ha temes polèmics. És molt interessant com funciona aquest món, les dinàmiques i les normes que ha generat en el poc temps que fa que funciona.

Encara m'ha passat una cosa més curiosa. En un moment d'inspiració, fa unes setmanes, vaig crear un meme amb l'ajut d'una de les moltes webs que es dediquen a aquestes coses. No ho havia fet mai i em va semblar un bon moment per estrenar-me. El vaig tuitejar i ja està. Em pensava que el veurien quatre amics, potser a algun li agradaria, riuríem una mica i passaríem a una altra cosa. Però, inesperadament, un d'aquests tuitstars amb un cabàs de seguidors el va retuitejar i va començar a circular com la pòlvora. Algú el va agafar i el va penjar a un altre web, allà va sortir a la llista de "trending" de la setmana i, al final, va passar allò que se sol dir: es va viralitzar. Com que no sortia enlloc el nom de l'autor, alguns amics m'enviaven el meme per whatsapp o twitter sense saber que l'havia fet jo, cosa que em feia molta gràcia. Vaig mantenir l'anonimat tota l'estona, fascinat per veure com la meva creació prenia vida pròpia i s'incorporava per unes hores a l'imaginari col·lectiu. Gràcies als comptadors que hi ha als webs vaig poder veure que en menys d'una setmana, el meme tenia mig milió de visualitzacions. No cal dir que va passar a l'oblit tan ràpid com va ascendir a la glòria. És la llei dels memes... Malgrat que casos semblants es veuen diàriament, mai m'hagués imaginat que em podria passar a mi, va ser una experiència divertida.

I res, ja veieu, enlloc d'estar escrivint la novel·la que tinc entre mans, perdo el temps explicant-vos històries i repassant estadístiques inútils. El que us deia: estem estancats. A veure si sortim d'aquest pou d'una vegada...

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Mild-mannered supermen



No ve a propòsit de res, però l'altre dia vaig recordar un instant curiós que va passar fa exactament deu anys, quan sortia del concert de Genesis al Madison Square Garden. Genesis és el meu grup preferit i no els havia vist mai tocar amb el Phil Collins al micro (tampoc amb el Peter Gabriel, és clar, que és el que m'hagués agradat realment), així que quan el 2007 van anunciar la gira de comiat vaig córrer a comprar entrades. La meva dona, embarassada, em va donar el vist i plau perquè hi anés sol: el concert era el 25 de setembre i la criatura no havia de néixer fins a mitjan octubre. Cap problema. Els qui seguiu el blog ja sabeu que a l'hereu no li agrada seguir ordres i se'ns va avançar un mes. Així que un parell de setmanes després del seu naixement, vaig abandonar la famíla i me'n vaig anar a veure el concert, amb una mica de remordiments, tot sigui dit (els qui heu sigut pares sabeu que les primeres setmanes són un embolic total, i més si vius fora i no tens suport logístic extra). Genesis van tocar tocar tot el que havien de tocar i més i els fans en vam sortir satisfets.

L'instant que us deia es va produir tornant cap a casa, al metro. L'andana estava plena de gent que sortia del concert i, mentre no venia el tren, uns quants es van posar a cantar de manera espontània Carpet Crawlers, cançó emblemàtica dels Genesis dels 70, i que havia sigut el bis final.  Amb l'andana en silenci però plena de gent, la majoria que venia del mateix lloc, va ser un moment bonic de comunió entre estranys, units per uns versos escrits feia trenta anys a l'altra banda de l'Atlàntic. És interessant com a vegades trobem coses que ens lliguen i, d'una forma inesperada, passem a formar part d'una multitud que combrega amb certes idees o interessos, sense un líder concret, sense ningú que organitzi el happening, molt espontani, com a resposta d'una necessitat interior que connecta amb la nostra manera de ser. I ja està, només era això. No sé perquè m'ha vingut al cap ara...

He començat el post amb la versió cantada per Gabriel a The lamb lies down on Broadway i l'acabo amb la cantada en directe pel Collins durant la gira del 2007, la que vaig poder escoltar fa deu anys. Sigui com sigui, és un tema espectacular i té una de les millors estrofes de tots els temps que (no sé si és així o només el fruit de la paranoia causada pels intensos dies que estem vivint) trobo que encaixa molt bé en la situació actual, on també tenim superhomes discrets empresonats per una kriptonita que no poden resistir, una sèrie de bojos/boges (alguns d'ells pretenen ser savis) rient il·luminats, un festí que ens espera a l'altra banda d'una porta entreoberta i, abans d'arribar-hi, una escala de cargol que baixa donant voltes sense que en veiem el final. Us sona de res? L'original anglès diu això:

Mild-mannered supermen are held in kryptonite
And the wise and foolish virgins giggle with their bodies glowing bright
Through the door a harvest feast is lit by candlelight
Its the bottom of a staircase that spirals out of sight

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Violència (II)

La violència és prevalent en la naturalesa. Molts animals la utilitzen per alimentar-se, aparellar-se o mantenir les estructures socials pròpies de la seva espècie. La violència també és un dels engranatges de la selecció natural, i així ha contribuït a l’evolució d’organismes físicament més resistents. Des del punt de vista biològic, té una utilitat innegable. Per això els humans l’hem practicada des dels inicis. Però amb el pas dels mil·lennis hem desenvolupat un nivell de complexitat en el qual és necessari que l’individu tingui uns drets bàsics per damunt del bé de la comunitat. En aquest context, la violència contra un membre de la mateixa espècie pot arribar a ser contraproduent i anar en detriment del progrés. Per això hem inventat maneres de regular-la.

Podríem pensar llavors que l’home no és violent per defecte. Aquest és un tema que sempre ha preocupat els filòsofs. Recordem que Hobbes creia que naixem amb l’impuls de la violència implantat, mentre que Rousseau en donava la culpa a l’entorn, que ens obliga a escollir un camí o un altre. La ciència moderna pot oferir respostes i ajudar a resoldre aquests dubtes. Per exemple, un estudi de l’any passat calculava que, quan van aparèixer els primers mamífers, el 0,3% de les morts eren degudes a violència entre congèneres. A mesura que els animals evolucionaven, la xifra augmentava i, quan van sorgir els primats, ja superava el 2%. Entre ells, els humans érem els pitjors, amb uns percentatges de morts violentes fa 200.000 anys sis cops més alts que la mitjana de tots els mamífers. Gràcies a les anàlisis sabem que aquests comportaments han d’estar determinats genèticament, ja que espècies evolutivament properes presenten xifres similars. Semblaria, doncs, que la intuïció de Hobbes era correcta.

Però si continuem investigant la història veurem que al final les coses canvien. Tot i que fa entre 500 i 3.000 anys aconseguíem xifres rècord del 15-30% de morts causades per nosaltres mateixos, un segle enrere ja havien baixat en picat i arribaven als nivells actuals, propers al 0,01%. Són uns 200 cops menys del que ens tocaria, biològicament parlant. Això voldria dir que, encara que la natura ens hagués fet intrínsecament violents, seríem capaços de modificar significativament les nostres tendències innates. ¿Com ho hauríem aconseguit?

La violència es pot modular de moltes maneres. Hi ha teories que diuen que la dieta hi pot tenir un efecte: menjar més bé frenaria les respostes agressives. De fet, una estudi a les presons britàniques va concloure fa quinze anys que els suplements dietètics reduïen un 35% els incidents entre els reus. Les temperatures també hi tenen un impacte. S’ha vist que els crims augmenten quan fa més calor i que qualsevol desviació substancial dels patrons habituals d’una zona indueix a la violència. Es creu que el fet que les condicions climàtiques extremes siguin més freqüents gràcies a l’escalfament global podria haver incrementat un 16% els conflictes en algunes àrees. A nivell molecular, la testosterona s’ha relacionat amb la violència però tot i que és cert que l’hormona masculina fomenta l’agressió en resposta a provocacions, també és responsable de la generositat en altres circumstàncies, així que el lligam no és tan directe. També s’ha vist que bloquejar la serotonina augmenta els atacs entre ratolins mascles, cosa que fa pensar a elevar-ne els nivells per tractar els individus més perillosos.

Però la victòria sobre la violència no ha vingut per cap d’aquestes bandes. El nostre èxit principal és haver transferit el poder al grup: la violència ha deixat de ser un dret personal per convertir-se en un monopoli dels estats. Una cessió tan simple l’ha convertit en prescindible. Ara només cal aplicar-la en ocasions puntuals perquè, en la resta, la por a rebre el càstig legal és suficient per evitar que la vulguem fer servir. La violència, que liberalitzada era una amenaça pels nivells extremadament regulats d’ordre que requereixen les comunitats modernes, s’ha convertit en un dels fonaments de la pau social un cop continguda.

Per això els qui la controlen tenen una gran responsabilitat. Només la poden utilitzar contra la població quan està justificat, i mai per resoldre conflictes de naturalesa pacífica. Un Estat que legitima la força innecessària com a eina resolutiva o no la talla d’arrel quan sorgeix espontàniament està franquiciant-la de nou als particulars, que se senten apoderats per aplicar-la al seu gust. Aquest és el camí més ràpid per tornar a l’edat mitjana.

[Publicat a El Periódico, 14-10-17. Versió en castellà.]

divendres, 13 d’octubre del 2017

Violència (I)


Aquests dies he parlat amb una hongaresa, un rus, un marroquí, un grec, un japonès, una nigeriana, una portuguesa, quatre anglesos i dos espanyols, tots científics, i tots ells, TOTS, m'han dit el mateix: és increïble el que va fer la policia espanyola l'1-O. Una cosa així és inaudita a l'Europa occidental (la nigeriana i el rus deien que els recordava el que passa a casa seva), s'ha de condemnar i no s'ha de repetir. El referèndum i l'absurda actuació del govern espanyol ha sigut el mecanisme de propaganda més eficaç que ha tingut l'independentisme català. Absolutament tot el món ha estat pendent aquests dies del que passava a Catalunya i la gran majoria ha optat per fer-nos costat.

Ara bé, molta de la gent amb la qual vaig parlar coincidien també en una cosa: el separatisme el consideraven poc útil (suposo que cal viure aquests moviments des de dins per simpatitzar amb les raons, i alguns d'ells en tenien exemples als seus països que influïen en com ho veien). De totes maneres, altre cop tots estaven d'acord en una cosa: és el poble català qui ha de decidir què vol fer, i les accions d'Espanya han legitimat encara més les nostres demandes. Per tant un referèndum era l'única opció possible. Si el que vam fer es pot considerar vàlid o no ja és una altra discussió, però en tot cas ningú m'ha negat el dret a decidir. Tota aquesta gent, és clar, viuen fora d'Espanya, i tenen accés a premsa que no està controlada per l'Estat, per tant es poden formar una idea més propera a la realitat. També tinc amics a Madrid que ho estan entenent tot d'una altra manera. 

La pressió de l'Estat sobre Catalunya està arribant a uns límits increïbles (m'agradaria poder dir inesperats) i ningú sap com acabarà tot això. Jo sempre he cregut que l'encaix entre Catalunya i Espanya no era l'adequat i que ens en sortiríem millor pel nostre compte, però ara la independència s'ha convertit ja en una qüestió de supervivència. Un estat que et tracta així, com més lluny millor.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

divendres, 29 de setembre del 2017

Votareu


Aquesta setmana ha sigut molt intensa, i culminarà en un 1 d'octubre que, passi el que passi, serà històric i ho canviarà tot. Aquesta revolució s'ha retrasmès sobretot per twitter (i altres xarxes), que és el format idoni per expressar amb brevetat i immediatesa com et sents cada cop que llegeixes una notícia relacionada amb el Procés. Però volia deixar també constància al blog d'algunes de les coses que penso sobre el tema.

He començat el post penjant la captura de pantalla de la meva última contribució a la revista Esguard, que és un resum de com crec que es veuen les coses a fora. A part d'això, ja m'he posicionat a altres llocs signant manifestos de tota mena, i fa no gaire vaig fer una entrada sobre ciència i independència de convidat en un altre blog (aquí). Només volia afegir que, de la mateixa manera que ja he fet, espero que vosaltres també pugueu expressar la vostra opinió aquest diumenge. I que això serveixi per demostrar al món quina mena de poble som i quina mena d'interlocutors tenim a l'altra banda.

Us deixo amb uns minuts musicals (una cançó que cantava fa gairebé quaranta anys sense entendre del tot i que aquests dies ha pres una rellevància especial) i reitero el desig i el convenciment que aquest diumenge votareu.


dilluns, 25 de setembre del 2017

Ressenya: Selfis

[Setmana crítica, políticament parlant, però deixaré l'activisme pel twitter i el facebook i continuaré la sèrie de ressenyes que tenia previstes per l'inici de temporada, abans que l'actualitat ens tingués a tots pendentsde jutges, ministres i vaixells pintats amb els Looney Tunes.]

Selfis és una novel·la força especial. Els autors, Ricard Ruiz Garzón (la meva mitja taronja a Herba Negra) i Saïd El Kadaoui Moussaoui, han volgut posar-se en la pell d'uns adolescents de Santa Coloma que estan de viatge escolar al Marroc i explicar una història usant només les xarxes socials, sobretot missatges al facebook o whatsapps. El plantejament us pot semblar més o menys esperable (jo mateix he fet servir les xarxes com a truc narratiu), però el resultat no ho és gens. El llibre funciona com una versió multicultural i batxiller de Jules et Jim, amb un misteri de fons, que és saber què va passar al concert de Franz Ferdinand que va precipitar la crisi del trio protagonista. Pel mig es barregen temes identiaris, el descobriment de la sexualitat, l'entrada a l'edat adulta, el poliamor, etc, de manera que potser se la podria definir com una novel·la iniciàtica del segle XXI.

El primer que cal dir és que l'esforç per reproduir el llenguatge dels adolescents contemporanis de Santa Coloma és fenomenal. No sé si s'havia fet abans una cosa semblant. Hem tingut recentment novel·les exitoses que explotaven variants dialectals del català poc habituals en la literatura, però això va un pas més enllà, perquè crea un idioma nou. Tardes unes planes a acostumar-t'hi, però un cop t'hi trobes ficat funciona perfectament. Cal felicitar els autors tant per això com per treure-li el màxim suc del format dels missatges a xarxes socials per fer avançar la trama. La història té les dosis adequades de girs i misteris que et fan continuar llegint, tot i que té més reflexió que acció. Potser discutiria la revelació final, que m'ha semblat prescindible, però la resta quadra bé.

En resum, un llibre força únic, un experiment interessant amb molts punts a favor que mereixeria haver tingut una mica més de ressò.

dijous, 21 de setembre del 2017

Assassins de Girona

Aquesta setmana hauríeu de poder trobar ja a les llibreries l'últim recull territorial de Llibres del Delicte. Dic territorial perquè l'editorial de Marc Moreno ha començat una sèrie d'antologies de relats negres organitzades per zones. El tret inaugural el van donar els Assassins de Ponent antologats per la Ramona Solé, i ara ens toca els torn als de les comarques gironines (mentre esperem una entrega tarragonina que ja s'està gestant).

Al llibre trobareu contes de totes menes i estils, d'autors ben variats, com podeu veure aquí. Jo he escrit poca cosa negra (gairebé l'única és aquella novel·la a vuit mans que també va publicar Llibres del Delicte), però ha sigut un honor que em convidessin a participar-hi. El meu conte, com faig sovint, intenta explorar els límits del gènere. Si el llegiu ja em direu què us ha semblat. Segurament serà la darrera novetat meva d'aquest any.

Si voleu més informació, han parlat del llibre aquí:

El Punt/Avui A l'ombra del crim
De tot una mica
En clau de negre
Tumateix llibres
L'escriba
La petita llibreria
La màgia dels llibres

dimarts, 19 de setembre del 2017

¿Encara evolucionem els humans?

Un efecte inesperat d’aquesta dècada convulsa que estem vivint ha sigut la recuperació d’imatges que ja haurien d’estar superades. Una colla de monstres pretèrits, que suposàvem morts i enterrats feia temps, van sortint de les seves tombes i es passegen de nou per països suposadament civilitzats. Si mirem als Estats Units, per exemple, durant un cert temps el paradigma de societat avançada que ens servia de referent, tornem a tenir feixistes cridant orgullosos pels carrers; llibertats retallades en nom de la seguretat; la separació de poders, baula fundacional de la democràcia, cada cop més diluïda; mitjans de comunicació convertits en altaveus de la demagògia de qui els paga les factures, com la cadena Fox, mentre se’n difama, amenaça o silencia altres, com la CNN; discriminació sistemàtica d’una part de la població, sigui pel sexe, pel color de pell o la ideologia; polítics enrocats en idees obsoletes, començant pel seu president, que han perdut la por a fer que la mentida sigui el fonament on edifiquen el seu programa; i, al mig de tot plegat, una majoria que es deixa manipular sense qüestionar-se pràcticament res. Els qui es pensaven que l’última revolució ideològica, la dels anys 60 i 70, havia eliminat per sempre aquestes relíquies històriques han pecat d’optimistes.

L’home no ensopega dos cops amb la mateixa pedra: ho fa constantment. I això passa perquè certs comportaments estan integrats en la nostra espècie gràcies a la selecció natural, gràcies al fet que en algun moment clau del nostre passat ens van donar alguna mena d’avantatge essencial. L’estat basal dels humans és la xenofòbia, el masclisme, el totalitarisme i el sistema de castes. Malgrat tots els esforços que fem per evitar-ho, mai no deixarem de sentir-nos-hi atrets. No culpeu ningú més que la biologia: és l’estructura social que vam adoptar espontàniament en funció del que ens permetia sobreviure millor, com ho han fet els altres animals del planeta. 

Però nosaltres som diferents. El nostre cervell privilegiat ens ha donat la capacitat de canviar les cartes que ens venien donades. A poc a poc, hem anat trobant alternatives a aquest sistema operatiu que teníem instal·lat per defecte. Ens vam passar gran part del segle XX desobeint una sèrie d’instints que ens coartaven el progrés, per poder construir així un model diferent, més d’acord amb el nou format de justícia que es formava en l’imaginari col·lectiu. Hem d’estar orgullosos, doncs, de no estar ja a mercè dels dictats biològics, d’haver-nos sortit del camí marcat a nivell social. Per això fa mal veure que, darrere la cortina impol·luta de la civilització moderna, seguim sent tan bèsties com sempre. Es tracta de no abaixar mai la guàrdia perquè, arribats a aquest punt, evolucionar significa evitar que l’evolució ens imposi les seves normes.

¿Funciona també la premissa a nivell individual? Part fonamental de la construcció d’aquesta societat més igualitària que perseguíem era carregar-se la màxima sagrada de la supervivència dels forts. Això vol dir afavorir que no tan sols els més aptes aportin els seus gens a la barreja que defineix l’espècie. Això vol dir, un cop més, pervertir els principis de la selecció natural. I així ho estem fent. Per exemple: la medicina moderna ha permès que no només les persones amb els millors sistemes immunes sobrevisquin a la infantesa o que un percentatge inusualment alt arribi a la vellesa. 

¿Quin efecte a llarg termini tindran aquestes ingerències? Encara és aviat per saber-ne l’impacte, perquè la nostra unitat de temps és l’any, mentre que la de la selecció natural és el segle. Però sabem que el genoma humà no és estàtic: malgrat tot, no hem frenat l’evolució. Un estudi publicat fa un parell de setmanes a la revista PLoS Biology ho confirmava. L’anàlisi de més de 200.000 mostres d’ADN concloïa que, en tan sols un parell de generacions, la humanitat ha incorporat variants genètiques que afavoreixen la longevitat. Això és inaudit. La selecció natural només actua sobre les característiques que ens fan procrear millor. No té cap necessitat d’allargar-nos l’existència, per això la nostra esperança de vida mitjana abans que hi intervinguéssim era de menys de 40 anys. ¿Per què està canviant la norma? Perquè hi ha alguna cosa que relaciona l’èxit reproductiu i la longevitat, i encara no sabem què és. Per molt que ens pensem que controlem la situació, la biologia sempre tindrà alguna carta amagada. La ciència ha de continuar ajudant-nos a lluitar per ser els que triem si volem acceptar-la o no. 

[Publicat a El Periódico, 16/9/17. Versió en castellà.]

dimecres, 13 de setembre del 2017

Una mica de ciència per començar el curs

Tornem a arrencar els resums de col·laboracions de divulgació científica als mitjans amb un recull del que ha anat sortintdurant els mesos d'estiu.

Al diari ARA, vaig parlar d'una nova classe de mutacions que s'ha descobert en el que abans es deia ADN escombraria i que sembla que podrien estar implicades en el càncer. Al mateix diari explicava com una crisi política, com el que està passant aquests mesos a Qatar, té uns efectes inesperats en la ciència, a través d'un element inesperat: l'hidrogen.

Vaig contribuir també a un petit debat sobre el tema d'editar el gens dels embrions humans, que ja sabeu que darrerament s'està convertint en especialment rellevant gràcies als nous avenços.

I també relacionat amb la ciència, però d'una manera una mica més tangencial, El País va entrevistar uns quants divulgadors perquè els expliquéssim com està el panorama de la divulgació en català. (espòiler: una mica magre, però resistim).

Acabo amb la meva contribució al blog Científics per la independència, on al llarg dels últims anys una bona colla d'investigadors catalans hem anat explicant per què creiem que la independència podria ser bona per Catalunya, sobretot considerant-ho des del punt de vista de l'impacte que podria tenir en la nostra ciència.

dilluns, 11 de setembre del 2017

Crònica d'una votació

El dijous de la setmana passada, cap a quarts de sis de la tarda, hora anglesa, vaig rebre un email de la Generalitat anunciant que ja podia votar al referèndum de l'1 d'octubre. Va ser una sorpresa. El vot exterior normalment és caòtic, i més d'una vegada els emigrants es queden sense poder exercir el seu dret (ja us ho vaig explicar genèricament aquí, i també vaig us explicar la meva experiència particular i una mica surrealista aquí aquí). Aquesta vegada, en canvi, semblava que havia de ser molt més fàcil i ràpid. Immediatament vaig tuitejar la novetat, amb una captura de l'email, i vaig posar-me en marxa.

Només de clicar l'enllaç per descarregar-me les instruccions i la papereta ja vaig notar una sensació estranya. Aquests últims dies ha pujat molt la intensitat del debat entre les parts implicades en el Procés, fins al punt d'arribar a uns nivells tòxics que haurien de produir vergonya als qui els han estat fomentant. El resultat és que un acte tan natural com votar s'està venent com un atemptat a la raó, només per deslegitimar una de les dues úniques opcions possibles (o ens quedem igual o canviem).

No està gens clar, doncs, què passarà l'1-O. Per això en aquell moment, sol davant de l'ordinador, sense ningú que m'impedís fer el que volia fer, em vaig sentir estranyament privilegiat. Per una vegada, els exiliats ho teníem millor. Un privilegi, sí, i també una responsabilitat. Una de les possibilitats del referèndum és que ni tan sols es puguin dipositar les paperetes a les urnes, i almenys aquesta part jo la tenia superada. Per això vaig pensar que podia deixar-ne constància amb uns quants tuits més.



Una mica emocionat per haver aconseguit d'una manera tan simple el que milions de catalans encara no saben si podran fer, vaig posar la papereta dins el sobre, el sobre amb els documents necessaris dins d'un segon sobre i, en sortir de la feina, vaig anar a dipositar el vot a l'urna més propera (en aquest cas, una bústia). I ja està. Pensava que l'anècdota s'acabaria aquí. Tindria uns quants likes i comentaris dels companys habituals i res més.

Però com hem vist altres vegades recentment, el tema de la independència de Catalunya amplifica qualsevol esdeveniment d'una manera desproporcionada. El fet que algú ja estigués votant mentre encara s'està discutint si l'1-O serà factible o no, va despertar interès. Gairebé immeditament vaig començar a sentir al meu telèfon alertes de retuits. Començava l'efecte bola de neu.

No sé si vaig ser la primera persona que va votar (potser sí, perquè vaig anar força ràpid) però almenys deuria ser el primer que en deixava constància, i això em va proporcionar uns inesperats quinze minuts de fama. Diputats, periodistes i personalitats diverses es van fer ressò de la meva història i van escampar-la per twitter. Ràpidament em van trucar del TN per fer-me una entrevista (em podreu veure traient el cap breument al reportatge del minut 13:40), que es va repetir en unes quantes edicions successives.


També a RAC1 van voler que els expliqués què se sentia i em vam xerrar gairebé quatre minuts al Versió RAC1, com podeu sentir sencera aquí.

Una mica més curiós va ser que em demanessin un comentari per l'Hora 25 que fa l'Àngels Barceló a l'emissió estatal de la Cadena SER. Vaig intentar explicar en un parell de minuts què se sent fent una cosa en principi tan normal com votar, després d'estar escoltant una estona, mentre esperava que em punxessin, una sèrie de tertulians diguem-ne crítics amb el Procés (però que parlaven de forma calmada i força raonada, tot s'ha de dir, allunyades de les opinions demagògiques habituals d'aquests dies). Imagino que l'audiència no deuria ser gaire comprensiva amb la meva història, però vaig fer el possible per transmetre'ls la idea principal. Ho podeu sentir aquí, a partir del minut 2.30, i ja em direu si me'n vaig sortir o no.

Mentrestant, la "notícia" corria també pels mitjans escrits i se'n feia ressò Vilaweb, el Diari de Balears, que va penjar tota la sèrie de tuits, i curiosament també l'ABC, que em va demanar informació extra a través d'un missatge privat, i El independiente. [Altres que s-hi han afegit després: La voix du nord, AFP, milenio.com]

La conseqüència directa és que vaig tenir un munt d'interaccions a twitter i facebook amb gent que s'havia assabentat del que havia passat, la majoria positives. Només s'hi van colar quatre o cinc trols que tot el que volien era burlar-se'n, del tipus "qué pone en tu DNI", ni tan sols argumentar el que opinaven (la veritat és que me n'esperava més). Tot plegat van fer que em saltessin les estadístiques. Si normalment una quinzena meva al twitter té aquest aspecte, bastant calmat, amb alguns pics aïllats de dies de tres o quatre mil impressions (la unitat de mesura d'impacte a la xarxa que fa servir twitter) quan faig algun tuit (normalment llegeixo més que no pas parlo)...


...la setmana passada les xifres es van disparar per sobre les 120.000 impressions en un sol dia, flanquejat per pics de gairebé 20.000 i 40.000, cosa que feia empal·lidir la resta de l'activitat (en 24 hores aconseguia el que normalment em costa tres mesos):


De rebot em va pujar el klout tres punts de cop (que és tota una proesa, perquè costa molt incrementar una dècima d'aquest indicador de la teva presència a les xarxes.). I tota aquesta bogeria perquè vaig posar una papereta dins un sobre.

Això no deixa de ser una demostració de com és d'anòmala la situació actual. Que votar per correu es converteixi en notícia pel fet de ser gairebé una heroïcitat, o directament una raresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. Em temo que les properes setmanes veurem més imatges poc compatibles amb els principis d'un país democràtic, i encara ens caldrà esperar fins al final per saber com acaba tot plegat. Espero que d'aquí uns dies podreu compartir moltes fotos de butlletes i urnes i uns quants milions de persones podran expressar la seva opinió, la que sigui. Seria el primer pas. El següent dependrà del resultat i ja serà tota una altra història, segurament molt més complexa i que portarà a situacions encara més inusuals.

De moment, pensem en els reptes que tenim més propers. Avui és el dia per sortir al carrer a demanar garanties per poder fer el que jo ja he fet, amb pau i alegria, com sempre. Feliç diada a tothom!

dijous, 7 de setembre del 2017

Ressenya: Pensa

Us volia parlar avui d'un llibre curiós i interessant: Pensa de Francesc Orteu. Curiós perquè no se sol fer filosofia per a tots els públics. Així com alguns científics ens esforcen a fer divulgació perquè tothom l'entengui, sembla que pocs filòsofs tenen la mateixa inclinació. Però l'Orteu no és un filòsof normal, ja ho diu en la nota biogràfica del llibre, així que no té cap problema per escriure aquest "manifest inquietant" que convida a no pensar. Atenció perquè la proposta té més suc del que sembla. El que diu, de fet, és que cal buidar el cap, no deixar-se portar pels pensaments establerts, per tornar a aprendre a pensar per nosaltres mateixos, esforçant-nos-hi, el que ell anomena "pensar a mà".

És una idea provocadora, com les que sol plantejar l'autor (recordem aquell llibre anomenat Per què no llegeixo), ben desenvolupada al llarg de les gairebé cent planes que té el llibre amb uns raonaments sòlids però fàcils de seguir. M'ha semblat bona la proposta d'individualtizar els nostres pensaments, crear-los en el buit, artesanalment, sense deixar-nos arrossegar per tot el que s'ha pensat abans, sobretot tenint en compte la mena de món on vivim, ple de gent que s'abandona a la comoditat del fast-thinking i es deixa arrossegar pel que crida més fort. Una manera útil d'estimular el pensament: buidar-te el cap per poder-te'l tornar a omplir tu sol (o "La ignorància és coneixement", com diu l'autor). Si més no és un exercici que pot ajudar a més d'un a despertar-se.

Per mi l'únic punt dèbil del manifest és que al final l'Orteu cau en una trampa que ha parat precisament aquest pensament comú que ho omple tot: que hi ha una distinció entre ciències i humanitats. A la recta final del llibre s'identifica la ciència com la font del pensament que ens ve donat (una mica el dolent de la pel·lícula), la que ens dóna respostes a tots i, per tant, ens impedeix pensar per nosaltres mateixos. Diu: "tendeix a omplir tot l'espai on podria desplegar-se el nostre pensament, negant-nos la possibilitat d'error". Però la ciència fa just el contrari, precisament identificar els buits del nostre coneixement, no acceptar res que ens vingui donat i buscar on és el límit. Per això la ciència és la nova filosofia, la pàtria de tots els qui volen saber més i entendre el món. Els científics són els que busquem la nostra ignorància (com recomana el manifest) per, un cop trobada, eliminar-la amb noves respostes. I després d'això, continuem movent el límit més enllà, no es conformem a quedar-nos en l'espai que ja està ple de coneixement, com potser molts no iniciats fan. Ens queda molt per conèixer encara, i podem exprémer la nostra ignorància sense haver de rebutjar tot el que ja hem après. La ciència construeix coneixement a partir dels raonaments dels altres, cert, però també nodreix del pensament comunitari de la nostra espècie i li busca les fronteres. Aquesta seria la conclusió que, per mi, diferiria de la tesi principal del llibre, però per la resta m'ha semblat encertat.

Pels qui no acostumen a llegir filosofia, és una manera fàcil de descobrir un món nou. I com tots els llibres que valen la pena, serveix per fer pensar una estona, estiguis cent per cent d'acord o no amb l'autor. Recomanable. Aquí podeu llegir una entrevista que li van fer a l'Orteu sobre aquest llibre.