dimecres, 16 d’agost de 2017

L'atracció sexual i el futur de l'espècie

[Un altre article de fa tres anys, inèdit al blog, que encaixa bé amb els moments actuals. Dedicat a tots els imbècils que encara creuen que el color de la pell és un motiu per discriminar. Que recordin que l'ésser humà va néixer negre, no blanc... ni taronja.]

A tots ens han explicat en un moment o altre que la diferència natural de tons que presenta la nostra espècie és deguda al sol. Les ètnies són progressivament més fosques a mida que el seu lloc d'origen s'acosta a l'equador, perquè allà és on som més vulnerables als nocius raigs ultraviolats. Sense que ens protegís d'ells la melanina que fabriquen certes cèl·lules, i que és la que determina el color de la pell, les mutacions serien molt més freqüents. Com a conseqüència, també ho serien els càncers. L'abundor de melanina, ens han dit, és una adaptació a l'entorn seleccionada pels seus beneficis sobre la capacitat de sobreviure.

Això és essencialment veritat: algú de complexió pàl·lida que estigui exposat al sol tropical sense protecció té un risc molt elevat de cremar-se i tenir problemes seriosos a la pell. Però cada vegada hi ha més informació que suggereix que hem simplificat els motius responsables del procés i que el fet que vinguem en un ampli pantone de marrons té unes arrels molt més complexes. La primera dada que ens ha de fer sospitar de la versió oficial és que els Homo sapiens primigenis, que van sorgir a l'Àfrica fa uns 200.000 anys, ja eren foscos. Així doncs, estrictament parlant, la selecció natural en realitat ha fet que amb els segles aparegués la pell blanca, no la negra, que és el nostre color original.

Llevat que ser negre en un país com, posem per cas, Suècia fos un inconvenient important, podríem pensar que l'evolució no ens hauria fet empal·lidir a mesura que els nostres avantpassats emigraven cap al nord. Segons un article publicat recentment no és tan senzill. Una part de la culpa la continuaria tenint el sol, però sense res a veure amb el dany que causa a l'ADN i com això provoca tumors malignes. La raó seria la nostra dependència de la vitamina D, que majoritàriament fabriquem a la pell gràcies als raigs ultraviolats. Se sap que un dèficit d'aquesta vitamina té uns efectes importants en la salut i que, com més foscos som, més hores de sol són necessàries per aconseguir-ne generar els nivells mínims. Per tant, els mil·lennis d'evolució ens haurien destenyit perquè poguéssim aprofitar millor el sol tènue de les latituds europees i asiàtiques, on no és tan important la protecció de la melanina.

Aquesta teoria també té els seus forats. Malgrat que la sortida de l'Àfrica va començar fa uns 40.000 anys, en fa només 8.000 a la Península Ibèrica encara érem majoritàriament de pell negra, tal com demostren uns estudis genètics fets per l'equip de Carles Lalueza-Fox, de la Universitat de Barcelona, a un esquelet trobat a La Braña. Els darrers treballs diuen que, a Ucraïna, els gens relacionats amb la pigmentació encara estaven evolucionant fa 5.000 anys. És a dir, la nostra pèrdua de color no va ser tan ràpida com caldria esperar si l'única explicació fos facilitar l'absorció de llum ultraviolada per generar vitamina D. Això podria ser perquè els primers humans eren bàsicament caçadors i ja n'obtenien prou dels peixos i els animals que formaven part de bàsicament tota la seva dieta. A partir de la revolució del Neolític i del canvi alimentari que va comportar l'agricultura, el paper del sol per mantenir els nivells adequats de vitamina podria haver passat a ser més rellevant.

El fet que juntament amb l'aclariment de la pell apareguessin unes altres característiques en principi sense cap utilitat pràctica, com per exemple els ulls blaus i els cabells rossos, corrobora que en aquest mecanisme encara hi deu haver més mecanismes implicats. Els científics ho expliquen per la intervenció que hi té la selecció sexual, que sovint oblidem que també té un paper rellevant en la nostra evolució. Aquesta selecció és molt més impredictible que la natural perquè es basa en el fet que certes característiques resulten més atractives per al sexe contrari. Això facilita que els individus que les tenen acabin reproduint-se més fàcilment, i així els gens responsables passin a les següents generacions, sense que necessàriament proporcionin cap altre avantatge.

Sovint, la selecció natural i la sexual han coincidit. Als homes ens agraden els pits grossos i els malucs generosos perquè són senyals de fertilitat que prediuen una millor propagació del nostre ADN. I a les dones els atrauen les espatlles amples i els braços forts perquè anuncien més capacitat de protegir les cries. [ACTUALITZACIÓ: Aquí vaig parlar d'un altre exemple de "selecció sexual", el que ha fet que els holandesos siguin els més alts del món.] En un entorn social, aquests motius perden rellevància, i els individus més atractius ho són per trets determinats per conjuntures socials, a vegades ben aleatòries. Es veu que als troglodites els agradaven les rosses de pell clara, i així hem evolucionat. ¿Cap a on ens portaran els gustos moderns? ¿Com seran els humans dels propers mil·lennis? ¿Ens acabarem assemblant tots al Justin Bieber i la Kim Kardashian? Potser millor que no hi siguem per veure-ho. 

[Publicat a El Periódico, 22/03/14]

dilluns, 14 d’agost de 2017

El dia que vaig conèixer Terele Pávez


Terele Pávez (1939-2017)

Era la tardor el 1995 i, com teníem per costum, la meva futura esposa i jo estàvem a Sitges, guadint del festival de cinema. El pressupost que teníem per aquella època no arribava gaire lluny (i l'invertíem en tantes sessions com el cos podia aguantar), però intentàvem almenys una nit passar-la en un hotel decent. I aquell any vam tenir sort de trobar una oferta al Gran Sitges, que era on s'allotjava tota la gent del món de la faràndula.

De bon matí, vam sortir emocionats de l'habitació per anar a esmorzar a l'hotel al costat d'algun famós i agafar forces per la marató del dia. El passadís estava desert, i donava aquell mal rotllo típic de The Shining (només faltaven les bessones), segurament gràcies al fet que teníem les neurones sobrecarregades d'imatges terrorífiques. Per això caminàvem rapidet, amb ganes d'anar cap a zones més concorregudes.

Llavors, de cop i volta, apareix la Terele Pàvez del no res, com si s'hagués materialitzat davant nostre. Feia cara d'atabalada, fins al punt que semblava sortida d'alguna pel·li xunga d'aquelles que vèiem en sessions golfes. Se'ns planta davant i ens diu molt nerviosa: "Vosaltres esteu amb els de El día de la bestia, oi?". Ens vam quedar tan glaçats que només vam aconseguir respondre "eh... uh... n-no". Llavors li va canviar la cara i, enlloc de semblar una assassina buscant víctimes, es va convertir en una senyora amabilíssima que es va disculpar per l'ensurt que ens havia donat i ens va explicar que l'havien deixat tirada, que l'esperaven en algun lloc i que no sabia com arribar-hi. Li vam dir que ens sabia greu no poder-la ajudar i ens vam acomiadar desitjant-li sort en la seva recerca. 

Aquella mateixa nit la vèiem a la premiere de la pel·li de l'Àlex de la Iglesia a l'Auditori i pensàvem que a partir d'ara podríem explicar que aquell tros d'actriu que omplia la pantalla només amb la mirada gairebé ens dona infart un dia en un passadís solitari.

dijous, 10 d’agost de 2017

El repte de la manipulació genètica

[Començo les reposicions amb un article publicat fa tres anys i mig que, curiosament, està de rabiosa actualitat gràcies a uns avenços recents, les dimensions ètiques dels quals vaig discutir  fa no gaire. ]

Els humans hem modificat genèticament éssers vius fins i tot mil·lennis abans de saber què era un gen. Per exemple, des que va aparèixer l'agricultura hem estat seleccionant d'una manera molt rudimentària les característiques que més ens interessaven de les plantes. Passa el mateix amb els animals domèstics: han patit segles d'encreuaments planificats per potenciar els trets que més s'avenen a les nostres necessitats. A partir de la segona meitat del segle XX, la ciència va permetre accelerar aquest procés. Entendre que els organismes estan definits pel seu ADN va ser el primer pas per manipular al laboratori. Això ens ha permès afegir (i treure) gens específics de vegetals o animals, el que globalment anomenem transgènics.

Deixant de costat l'impacte que puguin tenir en la cadena alimentària, aquestes alteracions genètiques són una eina imprescindible als laboratoris de tot el món. Gràcies a aquestes alteracions descobrim com funcionen els gens i trobem tractaments per a malalties. Els científics treballem habitualment amb aquests transgènics, des de mosques fins a cucs passant per peixos i, potser el que és més habitual, ratolins. Actualment podem jugar amb l'ADN d'una manera molt precisa, fins al punt que sabem apagar o encendre gens en moments concrets i així aconseguir animals immunes al càncer o amb una esperança de vida molt més elevada del que és normal, per citar dos exemples.

Veient aquests resultats prometedors, podríem preguntar per què no ho apliquem directament als humans: en principi, modificant els nostres gens podríem fer-nos resistents a emmalaltir, millorar-nos en general i potser avançar una mica cap a la immortalitat. Hi ha dues raons que ens ho impedeixen. La primera és que és il·legal. Tots els països tenen lleis que condemnen la manipulació d'embrions perquè, amb els coneixements que tenim, les conseqüències serien imprevisibles i els resultats podrien vulnerar els drets humans més bàsics. Però aquest és un motiu formal: que estigui prohibit no significa que en un moment donat algú no decideixi saltar-se les normes i provar-ho. La segona raó és que és impossible: per motius que no estan del tot clars, no s'ha aconseguit utilitzar amb èxit aquests procediments en cap tipus de primat, i això descarta també els humans.

Una de les notícies científiques de l'any passat va ser el descobriment d'un nou sistema per editar el genoma anomenat CRISPR-Cas, que permet tallar i enganxar seqüències d'una manera més ràpida i efectiva. És una troballa extremadament útil per als que preparen transgènics per a la investigació. Un article publicat a la revista Cell a principis de febrer d'aquest any suggereix, a més a més, una altra possibilitat. Utilitzant el CRISPR-Cas, uns investigadors de la Universitat de Nanquín, a la Xina, han aconseguit crear els primers macacos manipulats genèticament. Això podria servir per estudiar fenòmens biològics en un model evolutivament més pròxim, encara que ja fa temps que els experiments en micos s'han reduït molt. Ara ja només es fan en casos excepcionals i quan no hi ha una altra alternativa vàlida. Per tant, les aplicacions reals del descobriment segurament seran poques.

Però si mirem una mica més enllà entendrem que aquesta notícia significa que hem superat l'última barrera tècnica de la manipulació genètica: ja funciona en primats. ¿Arribarà el moment en què pensarem d'intentar-ho també en humans? Ara com ara no ens hem de preocupar, perquè el sistema no és gaire efectiu: es van necessitar 180 embrions per aconseguir-ne 83 que poguessin ser implantats en úters, dels quals només 10 embarassos van progressar i, al final, va néixer només un mico transgènic. Uns números així fan que no sigui èticament factible traslladar-ho a la nostra espècie. Almenys de moment.

Els protocols sens dubte milloraran i, al llarg de les pròximes dècades, probablement ens trobarem en un punt en què l'única cosa que ens impedirà modificar-nos serà la voluntat de fer-ho. ¿Què passarà llavors? ¿Seguirem defensant una prohibició universal pels possibles mals usos, malgrat els beneficis que se'n podrien derivar? Potser nosaltres no, però els nostres fills, o com a molt els nostres néts, hauran d'implicar-se en el debat, perquè aquest pot ser el canvi més important de la humanitat en tots els seus mil·lennis d'història. ¿Estarem alguna vegada a l'altura per poder usar aquest regal de la forma adequada? ¿Quin futur espera a la humanitat una vegada hàgim après tots els secrets de la genètica? ¿La nostra destrucció o el pas a un nou estat evolutiu? Confiem que, de la mateixa manera que hem evitat que el descobriment de l'energia nuclear ens esborri del planeta, serem prou intel·ligents per superar també aquest repte.

[Publicat a El Periódico, 22/02/14]

dilluns, 7 d’agost de 2017

De vacances

Sembla que, ara sí, tothom està de vacances. Menys jo, que n'acabo de tornar. Han sigut uns dies de descans a la meva terra, gaudint de l'agitació de les festes del poble i, quan hem pogut, de la pau i la tranquil·litat dels racons de la Costa Brava. No he fet fotos gaire memorables, a diferència d'alguns amics que he vist per Instagram com es passejaven per terres exòtiques, però per faltar a la tradició, us en penjo quatre de representatives.


Una cosa que hem fet ha sigut ensenyar a l'hereu unes quantes tradicions del país, perquè no s'oblidi d'on té les arrels. Per exemple, el vam fer pujar castells en una sessió de prova que van fer els Castellers del Maresme a la festa major. Li va encantar, especialment la part de posar-se la faixa. I com que ja és força ganàpia, va deixar que se li enfilessin damunt uns quants nanos amb molta professionalitat. Almenys no en va deixar caure cap.


Aquests dies no van faltar les paelles i els rossejats, plats imprescindibles dels estius a la Costa Brava. El de la foto és casolà, però si algun dia passeu per Blanes, la paella de Can Flores és mítica (com qualsevol dels peixos que serveixen). I també val la pena el viatge a Sant Francesc, la cala a l'altra banda de la muntanya de Sant Joan, on hi ha un xiringuito imprescindible. I de postres, Blanes està farcit (literalment) de geladeries, però la més espectacular és la Giotto, al carrer Ample. 


Com també són imprescindibles les cinc nits del concurs de focs artificials de Blanes, que aquest any va ser especialment impactant. La gentada que omplia les platges es va quedar amb la boca oberta.


Altres nits van ser més relaxades, amb banys a la llum de la lluna en platges una mica més solitàries.


I res, que ens ho hem passat molt bé. I ara m'ho passaré molt bé també treballant a l'agost, quan tot és més tranquil i les interrupcions són mínimes. Viure a una ciutat amb un clima tan pèssim com Leicester estimula la productivitat i no et fa venir ganes de deixar-ho tot per anar a remullar-te el mar (entre altres coses perquè aquí el mar està a la quinta forca). Espero que vosaltres també tingueu un bon mes. Mentrestant, començaré les reposicions d'estiu, un cop més amb articles científics recents que no havia penjat abans al blog. Al setembre tornarem a reprendre la programació habitual, no hi falteu!

dimarts, 1 d’agost de 2017

Ciència de vacances


Abans de començar les habituals reposicions d'agosr, us deixo amb les últimes col·laboracions per si us ve de gust una mica de ciència mentre esteu de vacances (o no).

A les últimes ràdios vaig parlar de virus que podrien ser els nous antibiòtics i dels úters artificials, l'últim pas que ens falta per fer realitat la distopia reproductiva d'Un món feliç... 

I l'ARA he parlat de com la química podria ajudar-nos a perdre pes i de com hi ha dos tipus de bellesa (com deia Kant) i una d'elles necessita que hi pensem una mica. 


I acabo amb una crítica que li han fet al llibre sobre Ramón y Cajal, d'on surt molt ben parat. Que us ho passeu bé els qui no esteu treballat (i els altres també!).

dimarts, 18 de juliol de 2017

Tan complicats, tan senzills

Un dels moments claus de la nostra història va ser descobrir que tots els éssers vius estan fets de cèl·lules, que no som una sola entitat sense fronteres internes sinó un complex trencaclosques de peces molt diverses. Ho és clarament des del punt de vista mèdic, perquè ha permès entendre que un organisme deixa de funcionar correctament perquè ho fan algunes de les seves parts microscòpiques. Dit d’una altra manera, emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen. Això ha resolt molts enigmes i ha obert la porta a l’era de la biomedicina, una nova manera d’entendre la salut que ens ha dut les teràpies dirigides, els tractaments moleculars o la medicina personalitzada. Són maneres diferents d’admetre que per curar un individu hem de solucionar els problemes de les unitats que el formen.

Reconèixer que som com un cúmul de cèl·lules també és un punt d’inflexió des del punt de vista filosòfic. Adonar-nos que el cos humà es pot fragmentar en milions de petits mòduls independents, que tenen un sentit vital per si sols, aïllats del tot, ens ha permès encarar la nostra existència d’una manera més humil. Grans disquisicions sobre el pensament i la consciència, que havien ocupat llargues hores als savis de tots els segles, van canviar radicalment quan vam saber que el que ens fa humans està definit per unes neurones perfectament sincronitzades i interconnectades, regides per les mateixes normes que qualsevol altre fragment de matèria. Ja no ens cal buscar explicacions sobrenaturals al que la bioquímica i la genètica poden justificar per si soles. L’estudi del saber sempre ha sigut un exercici d’antropocentrisme, perquè els humans ocupem el vèrtex de la piràmide intel·lectual d’aquest planeta, però la biologia té aquesta habilitat de posar-nos al lloc on ens pertoca: ens permet descriure d’una manera física totes aquestes habilitats que sempre ens han fer sentir com si fóssim els escollits.

Més d’una vegada he discutit amb un bon amic científic si hem de considerar l’ésser humà com la màxima fita de l’evolució. Tot depèn de quines definicions usem, és clar. Sens dubte, el fet de ser els únics éssers vius conscients de la nostra existència i la nostra mortalitat ens dóna un avantatge en moltes de les classificacions possibles. I també es pot argumentar que un ésser viu capaç de crear bellesa tan sols pel plaer que li ocasiona contemplar-la, llegir-la o escoltar-la juga a una lliga evolutiva diferent a tota la resta. Però si deixem de banda el nostre espectacular cervell i els beneficis que ens reporta, la resta és força comparable a tants d’altres prodigis que el temps i l’atzar han anat construint.

En aquest sentit, no som res especial. Hi ha molts organismes multicel·lulars que són preciosos exemples d’adaptació al seu entorn. I encara és més espectacular un element com un virus, perquè ni tan sols ens hem posat d’acord en si podem considerar si està viu o no, tan simple i tant exquisidament hàbil a l’hora de perpetuar el seu ADN per tot arreu. En comparació, la nostra carcassa és massa feble per subsistir en la majoria d’entorns del planeta sense ajuts artificials que en complementin les mancances. Els virus no tenen aquests problemes: ja eren aquí abans que apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit.

A més, l’aparent complexitat de la natura és a vegades més simple del que sembla, i nosaltres podríem servir de model per a aquesta paradoxa. El nostre genoma, el llibre d’instruccions que ens fa tan poderosos, no és ni de bon tros el més llarg que coneixem. Té 3.200 milions de lletres, mentre que la flor Paris japonica en té 150.000 i el pi 22.180. Són organismes teòricament més simples que nosaltres, però amb molta més informació dins les cèl·lules. I encara és més sorprenent que una ameba, feta d’una sola cèl·lula, ens superi a tots, amb 670.000 milions. També trobem l’exemple contrari: fa poc es va veure que uns fongs pluricel·lulars funcionaven perfectament amb un genoma de la mida del d’un llevat, molt més petit del que els pertocaria. L’evolució n’havia eliminat el que era superflu.

Això fa que ens preguntem quin és el mínim necessari de dades per aconseguir generar un microbi, una planta o un humà. ¿Fins a on es pot reduir la informació que realment cal per definir la nostra complexitat? Segurament molt més del que li agradaria al nostre ego. Ens creiem que som especials perquè hem assolit un nivell superior de pensament, però, al cap i a la fi, construir un humà no requereix res de l’altre món.

[Publicat a El Periódico, 15/07/17. Versión en castellano.]

dimarts, 11 de juliol de 2017

12 anys


Una dotzena d'anys. És l'edat del bloGuejat. Sembla increïble que faci tant de temps que vaig començar a explicar coses a itnernet i que encara hi hagi gent que les llegeixi... Gràcies a tots els que veniu a saludar i a fer el tafaner. Els blogs estan oficialment morts però encara poden donar molta guerra. Espero que ens puguem veure durant els propers dotze mesos i l'estiu que ve tornar a celebrar un aniversari plegats.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Una mica de ciència...

Encara que sigui estiu, no és excusa per deixar de banda la ciència, així que us passo l'habitual resum d'articles i ràdios d'aquestes últimes setmanes.

A l'ARA parlava de possibles (i sorprenents) usos mèdics de substàncies que actualment s'usen com drogues recratives (com la ketamina i l'èxtasi) i d'una nova tendència en els tractaments del càncer, al voltant de les teràpies personalitzades.

Mentrestant, a El Balcó de la SER vaig dedicar els meus cinc mintus setmanals de ciència a l'autisme i a buscar genomes en la pols.

Seguint amb la ràdio, a La nit dels ignorants (minut 48), ahir parlava deu minutets de Ramón y Cajal i el seu impacte en la ciència, i a partir d'aquí de ciències i lletres, el cervell, què fer amb les nostres vides i molt més.

Aquí podreu llegir una tentrvista que em van fer fa poc on també surten els mateixos temes, i unes quantes coses més. I més o menys relacionat amb tot això, a l'ARA em van entrevistar per un article sobre científics-escriptors (o escriptors científics), que si aneu seguint el blog ja sabeu que és un tema que m'agrada defensar.

I acabo amb el vídeo sencer de la meva participació les conferències organitzades per la Fundació Grífols sobre les implicacions morals de manipular l'ADN (el nostre, sobretot), resumides aquí. Si teniu tres quarts d'hora i voleu saber més sobre el CRISPR/Cas9 i les portes que està obrint, a la xerrada intento resumir l'estat de la qüestió i plantejar alguns dubtes ètics, entre ells la pregunta del títol de la sessió: hem de posar límits a l'edició genètica? 


dimecres, 28 de juny de 2017

Fent el guiri (3)

He estat una mica callat aquests dies perquè un viatge de feina m'ha enviat a Nigèria durant una setmana. Era el primer cop que estava a Àfrica i la vegada que m'he acostat més a l'equador. Curiosament, ha fet més calor a Anglaterra: una onada tropical els ha deixat xafats mentre jo em "refrescava" amb les pluges torrencials nigerianes. El viatge ha sigut interessant per molts motius, el científic/acadèmic entre ells, i tot i que de turisme n'he fet molt poc, també puc dir que he fet el guiri per la ciutat de Calabar, al sud del país, on era l'únic blanc que es veia pels carrers (a l'hotel me'n vaig trobar un parell més, però para de comptar). Us deixo amb algunes fotos de l'experiència, incloses unes fotos sobrevolant del desert del Sahara durant el viatge de tornada (compareu-ho amb el verd del paisatge nigerià).











dijous, 22 de juny de 2017

El cel blau fora de la capsa

Des de fora, la ciència pot semblar un bloc homogeni que aglutina tot el saber que anem adquirint sobre nosaltres i el nostre entorn. Potser va ser així als inicis però, avui dia, si ens hi acostem una mica, veurem que està feta d’un munt de petits compartiments terriblement especialitzats. La quantitat de dades que cal dominar per poder contribuir d’una manera significativa a un d’aquests camps és ingent i, a més, no para d’augmentar. Aquest és el motiu principal pel qual els científics hem acabat fent-nos experts només en una petita parcel·la, i massa sovint no sabem gaire bé què passa a les altres, ni tan sols a les que tenim més a la vora. 

Som conscients que això és un problema que dificulta el progrés. La prova és que els descobriments importants actualment els solen fer equips multidisciplinaris capaços d’integrar habilitats que provenen de camps diversos. Però no sempre és fàcil trobar la forma d’enderrocar els murs que nosaltres mateixos hem hagut de construir per poder processar millor el coneixement que estem acumulant.

La setmana passada em van convidar al simposi que l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, l’IBEC, organitzava per celebrar el seu desè aniversari. L’IBEC és un centre de recerca que, tot i la seva curta vida, ha aconseguit aglutinar una massa crítica de talent, molt d’ell tan jove i visionari com la mateixa institució, que genera de forma consistent una producció competitiva a nivell internacional, en àrees tan innovadores com la nanomedicina. És un exemple a seguir i s’ha de felicitar els directors que ha tingut, primer Josep Anton Planell i ara Josep Samitier, per la bona tasca que han fet. 

Una de les conferències del simposi la va fer Thomas Skalak, director de la fundació que Paul Allen va muntar per promoure la recerca. Els nord-americans tenen avantatge en uns quants temes, no ens ha de fer vergonya admetre-ho. Un d’ells és la ciència, que està molt més integrada al teixit social que no pas al sud d’Europa. La prova és que les grans fortunes dels Estats Units, com el mateix Paul Allen o el seu company a Microsoft, Bill Gates, entenen que la manera més productiva de crear un impacte durable és invertir una bona quantitat de capital a recolzar la investigació. Una cosa semblant passa al Regne Unit, on hi ha una sèrie de charities (o ONG) que pràcticament dupliquen el pressupost estatal. 

En canvi, a Espanya, que pot estar orgullosa de ser el país natal de l’home més ric del món (actualment ocupa només el segon lloc de la llista), el suport privat al sector científic és més aviat minso. Hi ha alguna cosa en la cultura anglosaxona que els permet entendre la importància social i econòmica de la ciència, mentre que gran part del Mediterrani encara està còmodament instal·lat en el «que inventin ells». Potser a força d’insistir-hi acabarem trencant el cercle viciós i conscienciant una mica les noves generacions.Una altra cosa que fan bé els americans és mirar on són les fronteres i buscar la millor manera de creuar-les. Skalak explicava que una de les prioritats de la seva fundació és incentivar el blue sky research. La traducció literal seria la «recerca dels cels blaus», i significa donar suport a idees que poden semblar boges perquè surten de les línies de pensament ortodoxes i acceptades. També en diuen thinking outside de box, pensar fora de la capsa. Tot i que aquest enfocament moltes vegades no acaba donant cap fruit útil, un bon nombre dels grans avenços de la història s’han fet d’aquesta manera. És encomiable, doncs, que hi hagi persones que vulguin jugar-se-la amb inversions d’alt risc per cobrir l’espai on el diner públic no sol arribar.

Passar-me dos dies escoltant els físics, químics i enginyers de l’IBEC parlant de les noves eines que estan construint per a la biomedicina em va posar un munt d’idees fresques al cap i em va obligar a sortir una estona de la meva capsa per entendre com treballen altres disciplines científiques que persegueixen els mateixos objectius. És un exercici que tots hauríem de fer de tant en tant, sigui quina sigui la nostra feina. Fixar-se en el cel blau pot ser que no et porti enlloc, però a vegades et pot ajudar a descobrir un univers nou. Fins que no ho provis, no ho sabràs. Al cap i a la fi, la humanitat ha arribat fins on som ara precisament perquè no ens ha fet por llançar-nos de cap al desconegut. Ens cal més gent que vulgui seguir aquesta tradició i, sobretot, que uns quants privilegiats tinguin la intel·ligència de finançar l’aventura.

[Publicat a El Periódico, 17/6/17. Versión en castellano.]

diumenge, 11 de juny de 2017

Fent el guiri (2)

Un altre lloc que he visitat aquests darrers cops que he baixat a Barcelona ha sigut l'antic Hospital de Sant Pau. Curiosament, l'he tingut a prop durant molt temps i mai hi havia entrat. Per si no ho sabíeu, és una joia del modernisme que va ser restaurada fa uns anys, quan es va traslladar l'hospital a un edifici nou, més preparat per als requeriments d'un centre de salut modern. Ara l'antic complex d'edificis es pot visitar i s'hi poden fer reunions i actes. A part, a l'entrada, té un bar restaurant. És una visita que us recomano efusivament. Les quatre fotos que us penjo no fan justícia a tot el detall que hi ha a les sales i a la gran cura amb la què tot ha estat restaurat.








divendres, 2 de juny de 2017

Carles Capdevila


Fa cinc anys vaig començar a escriure a les planes de ciència de l'ARA, diari en el qual encara col·laboro. Vaig conèixer el Carles Capdevila una mica després, en una visita que vaig fer a la redacció. Quan el vaig veure em vaig presentar i li vaig fer la broma que "treballava per ell". El cert és que l'ARA ha crescut seguint sobretot la visió que el Carles tenia de què ha se ser un diari (amb l'ajut de tots els altres professionals excel·lents que hi estan implicats, naturalment), i d'una manera o altra tots els qui hi col·laborem seguim gustosament aquestes directrius.

Ara fa un parell d'anys vam passar un dia plegats passejant pel meu poble per un reportatge que estava fent pel diari. Asseguts davant del mar, menjant un peixet a la brasa al xiringuito de Cala Bona, em va explicar un munt d'anècdotes de la seva feina de director de diari, que comportava un poder amb el qual se sentia força incòmode. El periodisme que li agradava fer era d'una altra mena. Gaudir d'una conversa reposada un dia assolellat de primavera era molt més el seu estil (fins i tot va reconèixer sentir-se culpable per estar-s'ho passant tant bé treballant).

El Carles deixa un llegat important en molts àmbits de la comunicació i un munt de gent que el trobarà a faltar, com es pot veure fàcilment per tots els missatges que corren avui per les xarxes. No cal repassar els seus èxits, que són ben coneguts. Em quedo amb una cosa, potser menys recordada, que és el seu llibre Nova York a la catalana, fruit del parell d'anys que hi va passar treballant. La majoria d'exiliats catalans que vaig trobar a Nova York en tenien una còpia, comprada o regalada per un familiar benintencionat. Era una mica la nostra bíblia. Vam passar més d'un cap de setmana fent servir el llibre de guia, recorrent tots els punts de la ciutat on els catalans havíem deixat empremta. Em va fer il·lusió conèixer l'autor uns anys després i poder-li dir en persona que el seu llibre s'havia convertit en tot un clàssic de l'emigrant.

dijous, 1 de juny de 2017

Algunes coses sobre Doble Mortal

Ja sabeu que Doble mortal és l'última novel·la que he publicat (i segurament l'únic llibre meu nou d'aquest 2017, que serà més calmat que l'any passat), un thriller crossover escrit amb l'Elisenda Roca. Avui us volia penjar un parell de coses relacionades amb això:

-la crítica al blog de la Mixa.
-la crítica al blog de la Tumateixa, i la seva vídeo-recomanació.
-la recomanació al Time Out de Sant Jordi.

A veure si us animeu els qui encara no l'heu llegit...

dimarts, 30 de maig de 2017

La dosi de ciència

Comencem amb una mica de ràdio. Darrerament, al Balcó de la SER (cada dijous, cinc minutets cap a les 7.30) he parlat dels gens de la calvície, del running com malaltia contagiosa i d'òrgans en un xip per accelerar la recerca.

A l'ARA, el meu últim article parla de com s'estan usant cèl·lules reprogramades per tractar la ceguesa.

A més, faig un cameo a aquest article sobre l'ús que fem els científics de les xarxes socials per divulgar.

I acabo amb una recomanació que fan a El Punt Avui del meu llibre sobre Cajal, i la darrera crítica que ens han fet a la versió anglesa de Jugar a ser déus, que deixa molt bé el llibre. Tot un honor!

divendres, 26 de maig de 2017

Fent el guiri

Per Sant Jordi vam anar a veure la Sagrada Família com si fóssim guiris. Bé, una mica ho som, sobretot l'hereu. Es va quedar amb la boca oberta només entrar al temple i ja no la va tancar fins la sortida. Jo només hi havia anat abans un cop, feia trenta anys almenys, i vaig quedar igual d'impressionat. Un bon esquer per turistes, sens dubte, però impressionant de totes maneres. Us deixo amb les típiques fotos que hi fa tothom, però que trobo que són prou maques per ensenyar-les altre cop.









dimecres, 24 de maig de 2017

Demà, debats a l'Ateneu

Recordeu que demà dijous hi ha una sèrie de conferències i debats a l'Ateneu Barcelonès, organitzades per la Fundació Grífols. Si voleu sentir el que pensem els científics i participar en les discussions, encara esteu a temps a apuntar-vos-hi. Aquí teniu el programa:



ACTUALITZACIÓ: Aquí teni un comentari sobre les sessions.

dimarts, 23 de maig de 2017

Sang jove

Erzsébet Báthory, una comtessa hongaresa que va néixer a finals del segle XVI, ha passat a la història com
l’assassina en sèrie més prolífica de la qual es té constància. Tot i que no se sap amb exactitud el nombre de les seves víctimes, es calcula que podrien haver estat uns quants centenars, totes elles noies joves. Aquesta és la part que es creu que és certa; a partir d’aquí han nascut les llegendes. Una de les més difoses és que Báthory matava donzelles per poder-se banyar en la seva sang, perquè creia que això evitaria que envellís. Es diu que aquesta història, barrejada amb la figura d’un altre noble sanguinari de la zona, el romanès Vlad Tepes, és el que va inspirar Bram Stoker el seu personatge més cèlebre, Dràcula.

Quatre-cents anys després de la mort de la comtessa assassina, estem veient que potser no anava tan desencaminada. Una sèrie de descobriments recents indiquen que, a les primeres dècades de la vida, a la sang hi hauria un o més factors que podrien contribuir a mantenir els òrgans en bon estat, i que això podria tenir efectes rejovenidors en els teixits de les persones d’edat més avançada. L’experiment que va donar la primera pista és de fa poc més d’una dècada. Uns científics de la Universitat de Stanford van unir els sistemes circulatoris d’un ratolí vell i un de jove, de manera que les sangs barrejades fluïssin pels dos cossos. Aquesta és una tècnica clàssica, usada pels fisiòlegs des de fa temps, que es diu parabiosi. El que va demostrar aquesta vegada és que la sang del ratolí jove feia que els ossos del vell augmentessin de densitat, com si estiguessin anant enrere en el temps. Més tard es va veure que també millorava la capacitat de reparar ferides i que augmentava les connexions entre neurones al cervell.

Des de llavors s’ha estat buscant quin és el component rejovenidor que hi ha a la sang. Una hipòtesi assenyala la proteïna GDF11, que reactiva les cèl·lules mare, però no tothom hi està d’acord. El mes passat es va fer un nou experiment, aquest cop injectant plasma de cordó umbilical humà a ratolins vells. El resultat és que millorava significativament la memòria dels animals. En aquest cas, es creu que la proteïna responsable de l’efecte és l’anomenada TIMP2. Fa uns dies estava en un tribunal de tesi en la qual el candidat parlava de la implicació del sistema immunitari en l’envelliment. Les dades suggerien que, amb l’edat, els glòbuls blancs perden la capacitat de netejar els teixits, concretament d’eliminar les cèl·lules envellides que s’hi acumulen i entorpeixen el seu bon funcionament. Si això és correcte, no només les proteïnes de la sang jove podrien frenar el pas del temps, sinó també alguna de les cèl·lules que hi circulen.

Encara és més revolucionària la idea que van proposar a principis d’abril uns científics del Max Planck Institute. Van posar peixos vells, dels quals abans s’havia eliminat tots els bacteris que tenen al tub digestiu, en contacte amb excrements de peixos joves. Quan els vells van assimilar la flora intestinal que hi havia a les deixalles, van passar a ser més actius i a viure un 37% més. Aquest transplantament de microbiomes, per dir-ho tècnicament, demostra que la composició de bacteris de l’intestí té un efecte substancial sobre la longevitat, si més no en alguns animals. La raó és encara desconeguda i no se sap encara si en humans funcionarà de la mateixa manera.

Aquestes dades tenen un gran impacte potencial. Si es confirmen, voldria dir que podríem fer servir injeccions de plasma i pastilles d’excrements (o, encara més pràctic, un còctel de proteïnes, cèl·lules i bacteris) per frenar l’envelliment i la degeneració associada, per exemple en malalts d’Alzheimer. I si no funcionés res de tot això, hi ha altres opcions. En el meu laboratori, per exemple, investiguem com eliminar cèl·lules velles amb nanopartícules o si bloquejar una proteïna alenteix els símptomes de l’edat. Altres científics estan estudiant compostos diferents. Sigui com sigui, la primera píndola de la longevitat no està gaire lluny. És possible que els nostres fills ja se la puguin prendre. Això vol dir que hauríem de començar a discutir-ne les implicacions socials. ¿Què passarà si cada cop més gent arriba als cent anys? ¿Ho resistirà el planeta? ¿Quant haurem d’estendre l’edat de jubilació si seguim forts i actius durant més temps? ¿Com afectarà això el mercat laboral pels joves? La ciència avança molt ràpid i hem d’esforçar-nos a seguir el seu ritme per prevenir els efectes negatius que pot tenir.

[Publicat a El Periódico, 20/05/17. Versión en castellano.]

diumenge, 21 de maig de 2017

I terceres!


Us penjava l'altre dia la foto d'un parell de reimpressions i me n'acaben d'arribar dues més. La segona aventura del Biel i el Picapoc sembla que està agradant tant com la primera i, per altra banda, seguim fent passar una mica de por al jovent (i no tant jovent) amb Ullals, que ja va per la tercera edició (en tapa tova, la quarta en total). Aquest maig ha vingut carregat de sorpreses! 

divendres, 19 de maig de 2017

Segones


Que et reimprimeixin un llibre sempre fa il·lusió. Casualment han coincidit dues segones edicions en qüestió d'unes setmanes. Una és d'un llibre que ja es pot dir de llarg recorregut, per com aguanta el pas del temps, i l'altre una de les últimes novel·les (que, a més, aqeust Sant Jordi van recomanar al Time Out i al Biblionauta). Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible i esperem que als nous lectors també els agradin!

divendres, 12 de maig de 2017

Hem de posar límits a l'edició genètica?


D'aquí unes setmanes la Fundació Grífols orgnaitza una sèrie de conferències al voltant del tema de la manipulació genètica. Aquesta és una d'aquelles ocasions que sempre dic que s'han de crear per a què científics i societat discuteixin cap a on ens porta la ciència. Moltes gràcies, doncs a la Fundació per fer-ho possible.

Ara cal també que la gent s'impliqui, així que els qui esteu interessats en saber cap a on va la humanitat, no deixeu passar aquesta oportunitat. El simposi és gratuït, només cal que aneu al web per apuntar-vos-hi.


divendres, 28 d’abril de 2017

Més ciències i lletres

Continuem amb el tema de l'altre dia... Aquí teniu uns quants exemples més de ciències i lletres ben barrejades.

Primer, a La Vanguardia, unes recomanacions de llibres científics fetes per científics (jo entre ells), que complementen les que ja us havia comentat.

Després, una conversa a Punt de llibre, programa de ràdio de la SER, sobre científics lletraferits, en la qual intervenim en Jordi de Manuel i jo mateix, que recordeu que vam fer d'editors d'un llibre amb aquest títol. El mateix llibre va ser protagonista d'un club de lectura recentment, i aquí hi ha la crònica.

Va, i per acabar una mica de ciència pura i dura: les últimes col·laboracions a El Balcó de la SER. En una parlo d'un tema que preocupa a molta gent: la calvície i els gens que hi influeixen. I en l'altre d'un tema encara més preocupant:per què es desfan sols els llaços de les sabates quan correm?

dimecres, 26 d’abril de 2017

Un dia de ciències i lletres

[Mentre trobo temps per fer-vos l'habitual resum de Sant Jordi, us poso l'article sobre el tema que vaig publicar dissabte]

Com que demà és Sant Jordi, aquests dies m’han convidat a fer xerrades en escoles i instituts. En alguns m’han demanat que hi anés com a escriptor, i en altres com a científic, però en tots he mirat de defensar que la diferència entre lletres i ciències no porta enlloc. Són dues cares de la mateixa moneda, igual d’essencials a l’hora d’aprendre com funciona el món. És absurd que se’ns aïlli tan aviat d’una de les dues disciplines i cal que lluitem per corregir aquestes mancances que té el sistema educatiu. Ho he mencionat altres vegades, així que no m’estendré més sobre aquest tema. El que sí que faré és aprofitar per repassar uns quants exemples de científics que escriuen, persones que no s’han cregut això de la impermeabilitat entre lletres i ciències, i que han tret novetats interessants aquesta temporada. Que serveixi de passada com a suggeriment per als que encara no teniu clar quin llibre heu de regalar demà a la persona estimada o pels que busqueu alguna cosa més que els autors que coparan el top ten.

Siddhartha Mukherjee, autor d’un llibre sobre el càncer que es va convertir en un èxit, torna ara amb 'El gen, una història íntima', un volum exhaustiu que acosta el fabulós món de la genètica a tots els lectors. Mukherjee ha aconseguit crear una hàbil barreja d’autobiografia, divulgació i llibre històric, que funciona molt bé a l’hora de repassar alguns dels descobriments més importants del darrer segle. La genètica és el que defineix tots els éssers vius i, per tant, és essencial que entenguem com funciona. Aquest llibre és un curset accelerat que ens posa al dia d’una manera entretinguda i accessible.

Manel Esteller, un dels líders mundials de la investigació epigenètica, és un excel·lent divulgador que sap transmetre idees de forma clara i directa Però hi ha vida més enllà de la genètica, i això és el que ens explica Manel Esteller, un dels líders mundials en la recerca epigenètica, a 'No sóc el meu ADN. L’origen de les malalties i com prevenir-les'. Els lectors habituals d’aquesta secció ja saben que el doctor Esteller és un excel·lent divulgador que sap transmetre idees complexes de forma clara i directa. En el seu nou llibre fa servir casos reals per explicar-nos amb un llenguatge fàcil d’entendre com l’epigenètica influeix en la nostra salut i què podem fer per minimitzar el risc d’emmalaltir. Molt recomanable.

David Bueno, un altre científic divulgador reconegut, acaba de treure 'Neurociència per educadors', un assaig que conté «tot allò que sempre han volgut saber del crvell dels seus alumnes i mai ningú s’ha atrevit a explicar-los de manera entenedora i útil». Malgrat el títol, és un llibre útil no tan sols per als que es dediquen a l’ensenyament, sinó per a tothom que vulgui conèixer una mica millor com funciona el cervell humà, encara ara un dels misteris més grans que podem trobar en aquest planeta.

En països com la Gran Bretanya s'ha normalitzat la relació entre ciència i gran públic i un llibre de divulgació és habitual que sigui un 'best-seller' 'Pa ciència, la nostra' és el nom de guerra de Màrius Belles i Daniel Arbós, un duet de científics que fa divulgació amb molt d’humor. Podeu sentir-los a la ràdio, i també han tret un llibre amb el mateix nom, subtitulat Curiositats científiques del dia a dia. És especialment indicat per als qui creuen que la ciència és una cosa feixuga i avorrida. A part de provocar somriures, serveix per adonar-nos que, encara que vulguem ignorar-la, la ciència és a tot arreu.

Fa unes setmanes, abans de l’arribada massiva de novetats de Sant Jordi, a les llistes dels més venuts van treure el cap uns quants llibres científics, un fet força inusual. Entre ells hi ha via el del David Bueno, i també 'Cuántica' escrit per José Ignacio Latorre, professor de física teòrica de la Universitat de Barcelona. Que un assaig sobre un tema tan difícil com la física quàntica hagi tingut bona acceptació demostra dues coses importants. D’un costat, que hi ha interès per saber més coses sobre la ciència. I de l’altre, que tenim gent capaç d’explicar les idees més avançades de forma que qualsevol pugui captar-les sense tenir coneixements previs.

A certs països és habitual que, de tant en tant, un llibre de divulgació es converteixi en un best seller. Són llocs on s’ha normalitzat la relació entre la ciència i el gran públic. Al Regne Unit, per exemple, tenen figures mediàtiques com Brian Cox o David Attenborough, científics capaços d’oferir conferències multitudinàries, vendre centenars de milers de llibres o dominar el prime time televisiu amb els seus documentals. A casa nostra encara ens queda una mica per arribar a aquest punt, però si ens esforcéssim tots una mica estic segur que ho aconseguiríem. Per començar per què no regaleu demà una mica de ciència?

Publicat a El Periódico, 22/04/17 (Versió en castellà).

diumenge, 23 d’abril de 2017

Feliç Sant Jordi!


Que tingueu tots un bon Sant Jordi! I si esteu per Barcelona i voleu passar a saludar i a què us signi el Doble mortal (un gran llibre per regalar als adolescents aficionats al gènere negre... i que de pas us podeu llegir vosaltres) o el que sigui (L'Herba negra encara està viva! Apocalipsi vegetal pel nen i la nena!), recordeu que em podreu trobar aquí:

Horari
Lloc
Adreça
11:00 - 12:00h
FNAC TRIANGLE
Plaça Catalunya, 4
12:00 - 13:00h
ECI Macià
Av. Diagonal, 471
13:00 - 14:00h
FNAC ILLA
Av. Diagonal, 549
17:00 - 18:00h
Central Raval
Plaça Vicent Martorell
18:00 - 19:00h
CAMPUS
La Rambla, 135 (Font de Canaletes)

A més, també podreu trobar un conte meu al llibre solidari que ha publicat El Periódico, que destinarà els seus beneficis a la labor de l'oenagé Save the Children amb els refugiats del Mediterrani. El llibre el podeu aconseguir amb el diari i hi sortim 41 escriptors treballant per una bona causa, val la pena.