dimecres, 30 de novembre del 2016

De què va Herba negra?


Herba negra és un thriller molt en la línia d'Ullals: barreja acció, misteri i unes dosis de terror i ciència ficció. A més, també està escrit en parella (amb en Ricard Ruiz Garzón, aquesta vegada) i ha guanyat un prestigiós premi juvenil. I com a Ullals, és una novel·la molt lovecraftiana, protagonitzada per tres joves, que pot agradar a tots els públics, no necessàriament els adolescents i/o friquis, que serien els "clients" més obvis. Tot i que hi ha molts paral·lelismes, també hi trobareu diferències substancials. Per exemple, aquest cop el "monstre" també és inusual però pertany a un altre regne (ho heu endevinat: una planta), i enlloc dels escenaris opressius i tancats d'Ullals, ens trobem una mena de road movie per terres catalanes.

Aquí dalt podeu llegir la contra i la solapa, i amb això hauríeu de poder fer-vos-en una idea. Per arrodonir-ho, us dic que hem tingut fonts d'inspiració com la Bíblia, els Trífids, els Ultracossos o la mala herba de Greener than you think. Fer un apocalipsi amb una planta és tot un repte, ja ens direu si ens n'hem sortit...


Coses que s'han dit sobre la novel·la:

El Periódico (entrevista)
Punt de Llibre (CadenaSER). Ressenya a partir del minut 5.
Illa dels llibres (entrevista)
La Vanguardia
Vila WebEuropa Press
El País (crítica)
La Razón (entrevista)
Tumateixa llibres (ressenya)
Llibres al replà
L'Empordà 
Marta´s Bookshelf (ressenya)
El Periódico (recomanació)
Illa dels llibres (recomanació)
Ressenya a la SER (a partir del minut 3)
Crítica a La Biblioteca del Kraken.
Crítica a la Universitat de Vic.
Entrevista a El Periódico.
Entrevista a L'Empordà.
Entrevista a l'Illa dels llibres.


dimarts, 29 de novembre del 2016

Herba negra, a les millors llibreries


La setmana passada vam presentar Herba negra, la primera novel·la del duet Macip Garzón i premi Muntaner d'aquest any, aprofitant que arribava a les llibreries. Aquesta setmana us en parlaré una mica, com és de rigor amb totes les novetats.

Començo posant-vos el vídeo de la presentació a Gigamesh, temple del frikisme barceloní, per si teniu una horeta perduda i no sabeu com gastar-la. Si no, mireu les fotos, que fa un efecte semblant. Demà us parlaré una mica més del llibre, a veure si us convenço que val la pena llegir-lo.




divendres, 25 de novembre del 2016

Avui: Arribarem mai a curar el càncer?, a Lloret

Si esteu prop de Lloret i em voleu sentir parlar sobre com estan les coses en el camp de la recerca contra el càncer, passeu-vos pel Club Marina Casinet (Passeig Verdaguer 10, davant la platja) a les vuit de la tarda. Fins després!


dijous, 24 de novembre del 2016

Avui: Futur(s) - Quins límits ens calen per a les manipulacions genètiques?

Avui a les 19:00, al Palau Macaya, faré una conferència/debat en el marc del cilce Futur(s) que organitza La Caixa. La Núria Terribas, advocada i directora de la Fundació Víctor Grífols, discutirà amb mi els límits ètics de la manipulació genètica. Em diuen que les entrades ja estan esgotades, gràcies a tots els qui n'heu reservat una. Segur que serà una vetllada molt interessant.


dimecres, 23 de novembre del 2016

Avui: presentació d'Herba Negra a Gigamesh

Ha arribat el dia! Veniu a sentir-nos parlar a en Ricard i a mi de l'apocalipsi verda aquesta tarda a can Gigamesh. La fi del món s'acosta i més val que estigueu preparats! Prometem pluja, plantes assassines i maquinetes d'afaitar a dojo.


dimarts, 22 de novembre del 2016

Ressenya: No n'estiguis tan segur

Us vull ressenyar avui el llibre d'en Llort que surt aquesta setmana, un altre cop a temps per la campanya de Nadal, per tercer any seguit (vaig parlar dels altres aquí i aquí). Ja sabeu que, a part de tenir la sort de ser el seu coautor en la saga de l'Arman, sóc també un fan d'en Llort, perquè els seus llibres sempre són diferents i inesperats. Aquest no és una excepció.

En Llort ha estat fregant els límits de la novel·la negra en la majoria dels darrers llibres (des del drama familiar de Si quan et donen per mort un dia tornes fins a la bogeria criminal de Sota l'asfalt, passant pels crims domèstics d'Herències colaterals). A La reina de diamants va fer (amb tres col·laboradors, comptant-me a mi) una aproximació a la novel·la criminal més clàssica i ara, per fi, s'ha decidit a provar d'atacar una història que entronca directament amb la tradició de la novel·la policíaca, una cosa que els qui el llegim regularment no pensàvem que faria mai.

Però té truc. No n'estiguis tan segur comença com una història amb els policies i els criminals de rigor, però aviat es converteix en un llibre coral que canvia de direcció constantment i en la que no saps mai qui són els bons i qui són els dolents. És, per tant, la "versió Llort" de la novel·la de "lladres i serenos", o sigui igual d'imprevisible i dinàmica que totes les altres. Si una cosa fa bé l'autor és portar el ritme d'una trama, i aquí la narració d'un crim difícil de resoldre que els Mossos van destapant poc a poc li permet lluir-se a mida que va fent revolts cada cop més tancats. S'agraeix que els personatges siguin tridimensionals, un detall que moltes novel·les policíaques obliden, i que no es respectin els cànons del gènere.

El resultat és un altre llibre que es llegeix d'una tirada, ben escrit i ben lligat, amb acció, intriga i sorpreses perfectament dosificades. Jo m'ho he passat molt bé llegint-lo, i el recomano tant als fanàtics de la novel·la negra com als qui només s'hi acosten ocasionalment. I a tots els qui ja sabeu quina mena de llibres fa en Llort, és clar. No en quedareu decebuts.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Programa d'actes de la setmana

Aquesta setmana tinc programada una visita llampec a terres catalanes per fer tres actes ben diferents. Si us ve de gust algun d'ells, passeu-vos a saludar!

Dimecres 23: Presentació de l'Herba Negra a Gigamesh (19:00). La primera de les tres que estan previstes (les següents són a Figueres, terra de frikis, i a Girona, un dels escenaris de la novel·la, a finals de desembre).

Dijous 24: taula rodona "Futur(s): Quins límits per les manipulacions genètiques?", al Palau Macaya (20:00). Ciència, ètica i, esperem, una mica de debat, al voltant d'uns dels temes més "calents" que la biomedicina ens ha deixat sobre la taula.

Divendres 25: conferència "Arribarem mai a curar el càncer?", al Club Marina Casinet de Lloret (20:00).

divendres, 18 de novembre del 2016

Últimes novetats

Us resumeixo unes quantes coses que han passat aquests dies.

A Llibres i punt! feien una ressenya del meu llibre sobre Ramón y Cajal, una biografia més que heterodoxa, com bé diu el XeXu. També en parlava el Màrius Serra a El Matí de Catalunya Ràdio (minut 17). I a el Biblionauta parlen molt bé d'Ullals, reivindicant a la vegada que el gènere fantàstic no ha d'estar renyit amb la qualitat i mereix una consideració justa.

Mentrestant, a la meva mini-secció a El Balcó de la SER (cinc minuts de ciència cada dijous cap a dos quarts de vuit) darrerament he parlat de com fabricar òvuls al laboratori, de com alliberar mosquits infectats podria aturar infeccions i d'uns implants cerebrals per recuperar paràlisis.

Potser la cosa mes curiosa ha sigut que L'illa dels llibres ha publicat un conte meu com a part dels actes per celebrar el seu desè aniversari. Dic curiosa perquè ja sabeu que no tinc gaire tirada a escriure contes. Però l'ocasió ho mereixia...

I per acabar, anuncio també que durant el mes de desembre farem un club de lectura virtual de l'Herba Negra al Què llegeixes? Apunteu-vos a aquesta comunitat lectora si no ho heu fet encara i veniu a discutir el llibre amb mi mentre anem menjant torrons i raïm.

dilluns, 7 de novembre del 2016

El Pacient Zero i el problema de la imatge

Gaëtan Dugas era un auxiliar de vol canadenc que va morir el 1984 víctima de la sida. Durant molt temps se l’ha considerat el responsable de la introducció del VIH a Amèrica, després d’haver-se contagiat en un viatge a l’Àfrica, i d’escampar-lo pels cercles homosexuals dels Estats Units degut a la seva gran promiscuïtat. És el concepte del Pacient Zero, que ha servit per determinar l’inici exacte d’una de les crisis sanitàries més importants que ha patit l’Amèrica del Nord. La demonització de Dugas és principalment mèrit del periodista Randy Shilts, autor d’And the Band Played On, un dels primers llibres sobre el tema, que va tenir un impacte mediàtic considerable. A partir de la seva publicació, es va popularitzar la idea que la culpa de l’epidèmia americana era d’una sola persona i Dugas va passar a ser un dels homes més odiats del moment.

Aquesta acusació havia estat possible gràcies a un estudi científic, publicat el mateix any que moria Dugas, que el posava al centre dels primers grups d’homosexuals afectats. Però, amb el temps, anàlisis genètiques de més abast han permès descobrir que el VIH ja havia creuat l’Atlàntic molt abans que Dugas hi entrés en contacte (concretament a través d’Haití, a finals de la dècada dels seixanta). La teoria que un pacient havia sigut l’origen de tot començava a esquerdar-se. Fa uns dies, un article a Nature li ha donat el cop de gràcia. Analitzant mostres de sang guardades durant dècades, els investigadors han conclòs que Dugas es va infectar quan el virus ja feia temps que corria pel país, provinent del Carib, i que la porta d’entrada de l’epidèmia havia sigut Nova York, a principis dels 70.

Una sèrie de casualitats havien sigut clau en la transformació de Dugas en el dolent de la pel·lícula. Per començar, no havia sigut més promiscu que altres individus però sí que havia aconseguit recordar més noms de les seves parelles ocasionals, i això havia fet que la seva xarxa de connexions es pogués dibuixar d’una manera especialment clara en l’estudi inicial. A més, en aquell article se’l va designar amb una O perquè era l’únic pacient estudiat de fora (outside) els Estats Units. Un error de lectura va transformar la lletra en un número (ambdós es diuen igual en anglès) i això va donar accidentalment una etiqueta fàcil de recordar. L’efecte secundari era que el zero l’associava automàticament amb l’inici. Només va caldre que Shilts magnifiqués aquest impacte per crear un mite que ha durat 30 anys. Era un concepte atractiu, una simplificació que ajudava a entendre una epidèmia difícil d’explicar al públic, amb un component moral força espinós, i per això es va acabar implantant amb tanta facilitat.

L’injust cas del Pacient Zero fa palesa una conseqüència directa de com s’organitzen les societats modernes, que s’ha agreujat encara més a mesura que desapareixien les fronteres culturals i sorgia un teixit global comú: la realitat és la imatge, no el contingut. El que anomenem real és, a la pràctica, una construcció humana que interpreta una sèrie de fets, i és aquesta representació la que veritablement té pes social, no els mateixos fets. No importa que Dugas fos realment una víctima: una conjunció de males interpretacions de les dades el van convertir en el botxí.

Ho va dir Plutarc fa gairebé dos mil anys, i avui en dia la seva màxima és més vigent que mai: la dona del Cèsar no en té prou de ser honesta, a més ho ha de semblar. Fins i tot hi podríem afegir que, mentre ho sembli, ni tan sols cal que ho sigui. Té lògica: l’aparença de qualsevol fet és la interfície que ens permet assimilar-lo, per això té tanta rellevància. Perquè una cosa passi a la història no n’hi ha prou que creï un impacte, de qualsevol mena, sinó que s’ha de construir una imatge que en faciliti la interpretació. Un exemple podria ser que l’èxit de qualsevol creació artística va molt lligat a la biografia de l’artista responsable, fins al punt que això distorsiona la qualitat intrínseca de la peça. També funciona quan busquem un cap de turc, com en el cas de Dugas.

Sovint, un individu implicat pot contribuir d’alguna manera a aquest procés de traducció esbiaixada de la realitat. Altres vegades, la feina la fan els altres, sense opció a rèplica, com va passar amb el Pacient Zero. Dugas ha tingut sort que algú ha trobat finalment la veritat amagada, però la història deu estar plena de moltes altres persones que han acabat representant alguna cosa que no eren, i això taparà per sempre el que realment hi havia darrere.

[Publicat a El Periódico, 5/11/16. Versión en castellano.]

dimarts, 1 de novembre del 2016

Tots sants

Feliç dia de Tots Sants a tothom! Per celebrar-ho, deixeu-me contribuir una mica a l'etern debat de castanyada vs. Halloween. Per començar, a casa ens vam atipar d'uns deliciosos panellets casolans, introduits al país de contraban per la mateixa cuinera que els va preparar. Visca la castanyada!


I ahir vam recórrer el barri amb l'hereu disfressat, recollint llaminadures divereses i coneixent els veïns (el Halloween als barris residencials és com una reunió de la comunitat de veïns, molt pràctic). I després, a casa, rebíem altres marrecs disfressats i els donàvem els excedents del botí (i així, reciclant la mercaderia, evitem sobredosis de sucre). L'ambient era molt familiar i distret, amb els carrers plens de petits monstres corrent d'una banda a l'altra i les cases engalanades. Visca Halloween!
  

Als qui sou més puristes de les tradicions potser us interessarà saber que al meu poble ja se celebrava una mena de Halloween fa 125 anys. Ho trec del facebook d'un historiador blanenc, que n'ha trobat una referència a l'Ethologia de Blanes (1886), de Josep Cortils i Vieta:



Sigui com sigui que celebreu el dia avui, a la catalana moderna, a l'americana o a la catalana del segle XIX, espero que us ho passeu bé i no us atipeu massa.