Edicions de 1984 porta un temps recuperant John Fante. La darrera novel·la publicada és Pregunta-ho a la pols, la tercera del quartet (segona en ordre de publicació) que va dedicar al seu alter ego, Arturo Bandini, i possiblement la més coneguda de l'autor. Per algun motiu encara no l'havia llegida, tot i que sóc fan de l'autor, així que vaig aprofitar l'avinantesa i vaig agafar la versió original (així que no podré comentar la traducció del Martí Sales, que diuen que està molt bé).
John Fante és un escriptor únic. Pregunta-ho a la pols és del 1939 i podria haver estat escrita tranquil·lament als anys seixanta. O als vuitanta. Va ser beat abans que els beats i Bukowski abans que Bukowski. De fet, llegint Fante te n'adones de fins a quin punt Bukowski el copiava. Li va tornar el favor rescatant-lo de l'oblit, això sí (i, curiosament, el fill de Fante, Dan Fante, un escriptor interessant per mèrits propis, va fer una mica el mateix després, copiant Bukowski i, de rebot, el seu propi pare). Però l'original és millor, molt fresc, directe, avançat al seu temps, atractiu encara avui en dia. S'ha de llegir per entendre d'on va sortir tot un tipus de literatura que es va posar de moda a partir de la segona meitat del segle XX, basada en aquests personatges sense present ni futur que viuen gaudint de la vida cada dia i que, en teoria, són un reflex de les experiències vitals del propi autor, escrites a raig i sense massa contemplacions.
Pregunta-ho a la pols explica la història d'un escriptor sense cap mena de pla que només vol tenir els diners per pagar-se l'alcohol i les dones i quan, per fi, el seu editor li envia un xec, se'l gasta sense adonar-se'n en qualsevol burrada. Pel camí s'enamora d'una emigrant mexicana amb més problemes que ell (amb un amant que no la suporta i una addicció important a la marihuana) i hi manté una relació amor/odi que no hi ha manera que acabi de consumar-se. Potser l'argument us sona, però és perquè s'ha copiat mil cops. Fante va ser el primer, i només per això mereix ser llegit. I aquest llibre és una bona manera d'iniciar-s'hi.
John Fante és un escriptor únic. Pregunta-ho a la pols és del 1939 i podria haver estat escrita tranquil·lament als anys seixanta. O als vuitanta. Va ser beat abans que els beats i Bukowski abans que Bukowski. De fet, llegint Fante te n'adones de fins a quin punt Bukowski el copiava. Li va tornar el favor rescatant-lo de l'oblit, això sí (i, curiosament, el fill de Fante, Dan Fante, un escriptor interessant per mèrits propis, va fer una mica el mateix després, copiant Bukowski i, de rebot, el seu propi pare). Però l'original és millor, molt fresc, directe, avançat al seu temps, atractiu encara avui en dia. S'ha de llegir per entendre d'on va sortir tot un tipus de literatura que es va posar de moda a partir de la segona meitat del segle XX, basada en aquests personatges sense present ni futur que viuen gaudint de la vida cada dia i que, en teoria, són un reflex de les experiències vitals del propi autor, escrites a raig i sense massa contemplacions.
Pregunta-ho a la pols explica la història d'un escriptor sense cap mena de pla que només vol tenir els diners per pagar-se l'alcohol i les dones i quan, per fi, el seu editor li envia un xec, se'l gasta sense adonar-se'n en qualsevol burrada. Pel camí s'enamora d'una emigrant mexicana amb més problemes que ell (amb un amant que no la suporta i una addicció important a la marihuana) i hi manté una relació amor/odi que no hi ha manera que acabi de consumar-se. Potser l'argument us sona, però és perquè s'ha copiat mil cops. Fante va ser el primer, i només per això mereix ser llegit. I aquest llibre és una bona manera d'iniciar-s'hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada