dijous, 19 de febrer del 2015

La fi d'Europa?

Les crisis són moments interessants, perquè solen provocar revolucions que transformen la societat, normalment cap a millor. A vegades no, clar. Mireu les primaveres àrabs: tan prometedores que semblaven i han embolicat encara més el vesper que és l’Orient Pròxim. També cal tenir en compte que és molt fàcil mirar-s’ho des de la barrera amb la perspectiva que et donen els quilòmetres o els anys. En canvi, estar ficat de ple en un pollastre, com hi estem tots ara mateix, no fa cap gràcia, per molt que algun dia acabis sortint als llibres d’història.

Una de les darreres conseqüències de la crisi global que patim és la reorganització del panorama polític europeu: la fi del monopoli dels partits “tradicionals” i l’aparició dels relleus corresponents. No és la primera vegada ni serà l’última. Esperem que aquest cop hàgim après d’errors anteriors i no sigui la demagògia feixista la que pugi com l’escuma. De moment sembla que la que surt guanyant més és l’esquerra remasteritzada. Això no vol dir que no se serveixi també del populisme, que tothom sap que en moments així és una fàbrica de vots, però almenys la seva “radicalitat” és més moderada. El problema principal és que els nous jugadors estan posant en evidència la fragilitat d’aquest monstre de Frankenstein que és la Unió Europea.

Quan vivia als Estats Units, em meravellava que els habitants de les costes, els auto-escollits epicentres de la civilització occidental, poguessin compartir país amb el Jurassic Park que és el Bible Belt. No hi ha mentalitats més oposades en aquest planeta: es criticaven i s’odiaven i es maleïen els ossos contínuament. En canvi, totes les diferències desapareixien per art de màgia quan veien onejar la Stars and Stripes o sonaven les primeres notes del Star-Spangled Banner. Per això funcionen com a potència mundial: se senten part d’un sol conjunt i saben remar tots en el mateix sentit quan el Commander-in-chief toca el xiulet.
Això no passarà mai a Europa. La crisi ho ha posat en evidència, per si no estava prou clar. I és un problema, perquè és l’ingredient bàsic per reconèixer una autoritat superior a la del teu estat sense que se’t talli la digestió cada cop que exerceixi el seu poder. Quan Brussel•les dona ordres, a mitja Europa se li posen els pèls de punta. Els britànics ni en volen sentir parlar, per això ja tenen un peu fora (o no l’han tingut mai a dintre). I ara qui es rebel•la és el sud, amb Syriza obrint foc i Podemos llegint atentament el guió per si els toca moure fitxa. En aquest xoc, els països “forts” hi veuen un intent suïcida de sabotatge per part dels mediterranis irresponsables, mentre que aquests interpreten cada directriu central com una argúcia encoberta per afavorir que els poderosos remenin encara més les cireres comunitàries. Així no anem enlloc.

Potser els qui han de manar no saben fer-ho; potser els qui han d’obeir tampoc. Sigui com sigui, Europa, tal com està concebuda ara, aquest mi-cuit entre federalisme seriós i grupet d’amics que queden per jugar a la botifarra, fa aigües per totes bandes quan hi ha temporal. Per exemple: no es pot pretendre tenir una moneda única sense actuar coordinats. Ni la troica sap trobar la fórmula justa per frenar la caiguda lliure d’una part del territori, ni els afectats volen haver de negociar una nova solució amb els seus companys de viatge. Sense entendre-hi gaire d’economia, a mi em sembla una recepta condemnada al fracàs.

Potser el que cal és deixar d’emmirallar-nos en l’altra banda de l’Atlàntic, fer un parell de passes enrere i pensar en una solució que s’adapti millor a les idiosincràsies d’aquest racó de món tan particular. I llavors potser sí que podrem jugar a primera divisió amb els grans.

[Publicat a l'Esguard, 18/2/15]

9 comentaris:

jomateixa ha dit...

Crec que tens raó, potser no sabem manar ni obeir. Tot plegat fa una mica (o molt) de por. Malgrat hi ha qui s'atreveixen a dir que la crisi ja ha passat, a mi em sembla que anem costa avall en massa fronts diferents, i no sabem quin és el peu del fre, anem provant i en qualsevol moment pot arribar la topada.
Fa anys que el meu pare diu, "jo potser no ho veuré, però anem de cap a una altra guerra". Sempre li havia dit que era un exagerat, ara ja no l'hi veig tant.

Sergi ha dit...

El que s'ha fet aquí a Europa no és comparable amb els EUA. Allà es van constituir així, d'alguna manera. Abans no hi havia estats mil·lenaris, amb idiosincràsies molt i molt arrelades. Quan no saps per on navegues és fàcil ajuntar-te per ser més fort. Quan ja ets el més guapo de la classe no vols perdre privilegis, cadascú els seus, per uns la riquesa i pels altres la sobirania.

Seria comparable si ara els donés per muntar els Estats Units Panamericans i EUA s'hagués de barrejar amb els països de Centre Amèrica i els Sudamericans. I no només això, abandonar el seu dòlar i començar a fer servir una nova moneda unitària per tots! Seria demencial. En quatre dies comença la tercera guerra mundial, aquest cop a l'altre cantó de l'Atlàntic i amb els alemanys partint-se la caixa a casa seva. No s'entendrien ni a la de tres.

Emmirallar-nos en ells? No home no, el que volíem fer aquí és una altra cosa. EUA és més o menys igual que el model federal d'Alemanya. Tenen les seves diferències, però tots junts fan un estat molt potent. Per ser que estem intentant una missió impossible, de moment no ens n'estem sortint tan malament...

Garbí24 ha dit...

Tothom es va apuntar al carro de la unió europea amb el pensament sempre prioritari de si en podria rascar alguna cosa. Ara com que les coses van malament tothom voldria ser fora.
L'altre gran problema és que els americans es varen ajuntar quan els indis caçaven amb arc i fletxa, nosaltres ho hem intentat en l'època de l'egoisme i l'ànsia de poder. O hi ha veritablement algú que vetlli per una Europa sana i pròspera? No, tothom escombra cap a casa.
Molt bon article.

Igor ha dit...

Estic molt, molt cansat d'Europa.
Fora el euro! Fora aquests mafiosos amb corbata.

Elfreelang ha dit...

Jo crec que Europa té prou punt d'unió dins de la seva diversitat, el problema , un dels més importants és que s'ha forçat una mena d'unió econòmica des dalt i no s'ha treballat per crear lligams ni enfortir connexions al contrari amb les austeritats imposades per alguns en contra de la població ara més que mai l'antieuropeisme es va estenent ....

Elfreelang ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Carles ha dit...

Bon article. Ben vist. Per cert, vaig llegir el teu escrit dels supositoris a EP. A mi ja m'ho semblava que no estaven pensats per entrar d'aquella manera, eh? :)

Salvador Macip ha dit...

Elfreelang, és cert que cal cosntruir Europa de baix a dalt, a part de com s'ha fet, de dalt a baix. En toc cas, ens queda molta feina abans això no funcioni...

Gràcies, Carles. Si mai ho proves "del revés" ja em diràs què tal! :)

Olga Xirinacs ha dit...

Per l'especial distribució dels països de la vella Europa, s'hauria de saber , i ja fa massa anys que s'ignora, que aquí, i ara parlo per nosaltres, som de l'opinió que cada cap un barret.
La uniformització no farà fortuna, i altres fórmules són tan distants com Mart.
En tenim per estona i mentrestant ens ataquen per la reraguarda.