divendres, 27 de febrer del 2015

Jugar a ser Dios


Ja deu haver arribat a les llibreries la versió castellana de Jugar a ser déus, de la qual veieu la coberta aquí dalt (el canvi que veieu al títol va ser una petició meva a la traductora... no em feu dir perquè però em sona millor). N'hi enviaré un exemplar al ministre Wert, perquè crec que a la seva nova classe de religió hi encaixaria molt bé. Si més no demostraria que l'home pot ser feliç fent una cosa tan simple com llegir un llibre en el qual no hi ha intervingut cap mà divina.

dijous, 19 de febrer del 2015

La fi d'Europa?

Les crisis són moments interessants, perquè solen provocar revolucions que transformen la societat, normalment cap a millor. A vegades no, clar. Mireu les primaveres àrabs: tan prometedores que semblaven i han embolicat encara més el vesper que és l’Orient Pròxim. També cal tenir en compte que és molt fàcil mirar-s’ho des de la barrera amb la perspectiva que et donen els quilòmetres o els anys. En canvi, estar ficat de ple en un pollastre, com hi estem tots ara mateix, no fa cap gràcia, per molt que algun dia acabis sortint als llibres d’història.

Una de les darreres conseqüències de la crisi global que patim és la reorganització del panorama polític europeu: la fi del monopoli dels partits “tradicionals” i l’aparició dels relleus corresponents. No és la primera vegada ni serà l’última. Esperem que aquest cop hàgim après d’errors anteriors i no sigui la demagògia feixista la que pugi com l’escuma. De moment sembla que la que surt guanyant més és l’esquerra remasteritzada. Això no vol dir que no se serveixi també del populisme, que tothom sap que en moments així és una fàbrica de vots, però almenys la seva “radicalitat” és més moderada. El problema principal és que els nous jugadors estan posant en evidència la fragilitat d’aquest monstre de Frankenstein que és la Unió Europea.

Quan vivia als Estats Units, em meravellava que els habitants de les costes, els auto-escollits epicentres de la civilització occidental, poguessin compartir país amb el Jurassic Park que és el Bible Belt. No hi ha mentalitats més oposades en aquest planeta: es criticaven i s’odiaven i es maleïen els ossos contínuament. En canvi, totes les diferències desapareixien per art de màgia quan veien onejar la Stars and Stripes o sonaven les primeres notes del Star-Spangled Banner. Per això funcionen com a potència mundial: se senten part d’un sol conjunt i saben remar tots en el mateix sentit quan el Commander-in-chief toca el xiulet.
Això no passarà mai a Europa. La crisi ho ha posat en evidència, per si no estava prou clar. I és un problema, perquè és l’ingredient bàsic per reconèixer una autoritat superior a la del teu estat sense que se’t talli la digestió cada cop que exerceixi el seu poder. Quan Brussel•les dona ordres, a mitja Europa se li posen els pèls de punta. Els britànics ni en volen sentir parlar, per això ja tenen un peu fora (o no l’han tingut mai a dintre). I ara qui es rebel•la és el sud, amb Syriza obrint foc i Podemos llegint atentament el guió per si els toca moure fitxa. En aquest xoc, els països “forts” hi veuen un intent suïcida de sabotatge per part dels mediterranis irresponsables, mentre que aquests interpreten cada directriu central com una argúcia encoberta per afavorir que els poderosos remenin encara més les cireres comunitàries. Així no anem enlloc.

Potser els qui han de manar no saben fer-ho; potser els qui han d’obeir tampoc. Sigui com sigui, Europa, tal com està concebuda ara, aquest mi-cuit entre federalisme seriós i grupet d’amics que queden per jugar a la botifarra, fa aigües per totes bandes quan hi ha temporal. Per exemple: no es pot pretendre tenir una moneda única sense actuar coordinats. Ni la troica sap trobar la fórmula justa per frenar la caiguda lliure d’una part del territori, ni els afectats volen haver de negociar una nova solució amb els seus companys de viatge. Sense entendre-hi gaire d’economia, a mi em sembla una recepta condemnada al fracàs.

Potser el que cal és deixar d’emmirallar-nos en l’altra banda de l’Atlàntic, fer un parell de passes enrere i pensar en una solució que s’adapti millor a les idiosincràsies d’aquest racó de món tan particular. I llavors potser sí que podrem jugar a primera divisió amb els grans.

[Publicat a l'Esguard, 18/2/15]

dimecres, 11 de febrer del 2015

Els primers humans s’emborratxaven amb dues gotes d’alcohol

[Em demanaven l'altre dia que pengés al blog els articles de divulgació que publico a l'ARA els diumenges, per als qui no tenen accés premium. Aquí teniu el del cap de setmana passat.]

Sabem que el consum d'alcohol és una tradició lligada a l’espècie humana des de fa almenys deu mil anys: hi ha proves que indiquen que els habitants del neolític ja havien après a fabricar begudes que en contenien. Ara investigadors del Santa Fe College de Florida, dirigits pel doctor Matthew Carrigan, han descobert que la relació ve d’encara més lluny. Segons un article publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), deu milions d’anys enrere un antecessor nostre ja va tastar els plaers de la fermentació. A més proposen que això hauria contribuït a l’evolució de l’ Homo sapiens tal com el coneixem avui en dia.

Anomenem alcohol a una petita molècula coneguda tècnicament com a etanol o alcohol etílic. La seva simplicitat és enganyosa: en realitat és un potent neurotòxic que pot causar la mort si s’ingereix en excés. Però consumida amb moderació és una droga psicoactiva usada habitualment arreu del món. La forma més tradicional d’obtenir-ne és a través de la fermentació de sucres que produeixen certs llevats. És un procés que hem après a controlar i perfeccionar amb el temps, però també es dóna de manera espontània a la natura. Passa, per exemple, quan les fruites maduren massa i comencen a podrir-se.

Fa uns deu milions d’anys el planeta es trobava immers en una sèrie de canvis climàtics. Entre altres coses, això va propiciar que uns homínids que vivien dalt dels arbres comencessin a arriscar-se a baixar a buscar menjar. Aquests avantpassats llunyans (també dels goril·les i ximpanzés) estaven acostumats a agafar la fruita dels arbres però, de cop i volta, van poder accedir a la que havia caigut i havia iniciat el procés de descomposició. I així és com es van convertir sense adonar-se’n en els primers parents que van tastar l’alcohol.

Malgrat que avui en dia trobem que una intoxicació etílica lleu (o no tan lleu) pot ser una activitat recreativa plaent, des del punt de vista d’un animal salvatge emborratxar-se és poc pràctic. No només t’incapacita per a l’activitat vital de recollir aliments, sinó que et converteix en una presa fàcil per als depredadors. En aquella època això encara era més evident, perquè les cèl·lules dels homínids primitius no estaven acostumades a la presència de l’alcohol i no sabien com eliminar-lo. D’això se n’encarregen un grup de gens, entre els quals l’anomenat ADH4.

Com que l’ADH4 que tenien aquests avantpassats no era gaire efectiu, les mones que agafaven devien ser èpiques. I aquí és quan entra en joc l’evolució. El grup del doctor Carrigan ha llegit l’ADH4 del genoma de 19 primats moderns, inclosos els humans, i hi ha aplicat complexos algoritmes de genètica evolutiva. Això els ha permès predir com ha anat canviant el gen al llarg dels mil·lennis i estudiar la potència que tenien les diferents formes. D’aquesta manera han vist que, tal com s’havia predit, les versions d’aquest gen que existien fa 50 milions d’anys eren bastant dolentes a l’hora de metabolitzar l’alcohol: en processaven poques quantitats i molt lentament. En canvi, fa uns 10 milions d’anys una variant del gen que és 40 vegades més efectiva es va convertir en la més comuna, cosa que suggereix que va ser afavorida per un procés de selecció natural. Així, els homínids que tenien aquesta variant van poder menjar la fruita madura sense emborratxar-se tant, cosa que els va permetre poder fer les seves tasques i sobreviure millor.

La relació històrica dels homínids amb l’alcohol podria explicar també altres diferències. Per exemple, els lèmurs i els babuins actuals, primats d’una branca evolutiva diferent de la nostra, no haurien patit aquesta evolució i encara conserven la versió menys potent de l’ADH4, cosa que fa que metabolitzin molt malament l’alcohol. A més, l’interès que tenim actualment per l’alcohol podria derivar del fet que instintivament l’associem amb aliments d’alt contingut calòric, molt convenients fa milions d’anys, quan el menjar era més escàs que ara. És el mateix mecanisme que ens empeny a consumir tants dolços com puguem. Sigui com sigui, sembla clar que sense l’alcohol els humans seríem genèticament diferents.

Publicat a l'ARA Diumenge, 8/2/15

divendres, 6 de febrer del 2015

Ciència i país (i altres coses)

Aquesta setmana ha sortit una breu entrevista que em van fer a Vilaweb preguntant-me per què m'agradaria que Catalunya fos independent. Hi ha mil motius, molts d'ells simplement sentimentals i irracionals, però vaig centrar-me en un parell de pràctics (una condició era relacionar-los amb les meves feines). Teniu la versió en català aquí, però jo us recomanaria que si podeu llegiu l'original anglès (me la van demanar per la versió anglesa del seu web), perquè la traducció sembla feta pel google...


Aprofito per penjar unes quantes crítiques a lllibres recents. Aquí al costat, al Recvll (la revista del meu poble) fan sortir La reina de diamants al pòdium cultural (una decisió valenta, sent un llibre de gènere molt pulp!).

Aquí, l'Eloi fa la ressenya més detallada dels Científics lletraferits que podreu llegir enlloc. Gràcies!


I les blogaires comencen a llegir Els límits de la vida i a comentar-lo. Són una comunitat molt proactiva, que quan agafen un llibre se'n fan molt ressò. L'última experiència que vaig tenir amb elles va ser amb Ullals, que va rebre una vuitantena de crítiques (que he anat recollint aquí), tot un allau. N'hi ha de molt curioses... Una experiència interessant. A veure fins on arriben Els límits! Començo la llista: