dimarts, 20 d’agost del 2013

Dormir acompanyat

Des de ben aviat que el meu fill va començar a portar convidats al seu llit. Primer va ser només l'osset de rigor, però aviat va descobrir la gràcia de la varietat i tota mena de personatges de peluix o plàstic van passar llavors a compartir coixí amb ell. La següent etapa ha estat adonar-se que el llit no és un espai reservat només per a dos. Cada nit hi fica una andròmina més, fins al punt que ara ja se'n va a dormir amb un grapat de boles de goma, un parell de llibres, un calaix sencer de plàstic de l'Ikea ple de cotxes (!) i l'inevitable osset. I a veure on s'aturarà. Quan s'ha quedat profundament fregit, els pares hem d'anar a desbrossar el llit a les palpentes per evitar que l'endemà es llevi amb un cotxet incrustat a la closca. Una feinada.

L'altre dia va fer un nou pas endavant. Havia vingut a jugar a casa la seva amigueta, una veïna que té un parell d'anys més. Després d'una estona de marranejar alegrement d'un costat a l'altre, van enfilar escales amunt. Els pares, il·lusionats, vam aprofitar la providencial desaparició del rebombori per posar-nos a parlar de les nostres coses. Una estoneta després ens vam adonar que no els sentíem. Els qui teniu fills sabeu que el silenci és una mala senyal: sol voler dir que estan fent alguna cosa que fins i tot ells poden reconèixer que no és gaire sensata. Vaig pujar immediatament a veure què passava i me'ls vaig trobar tots dos sota els llençols, calladets i mirant el sostre amb cara d'innocents.

El primer que vaig pensar és que, des del punt de vista del meu fill, la progressió tenia la seva lògica. Després de provar-ho amb objectes inanimats, era el torn d'omplir l'espai buit del matalàs amb algú de carn i ossos, que és més calentet i a més juga amb tu. Immediatamet se'm va ocórrer que jo vaig trigar molts més anys a convèncer un membre de l'altre sexe que es fiqués al llit amb mi. No hi ha cap dubte que aquest nano s'espavila.

[Publicat originalment el divendres 21 de maig de 2010.]

3 comentaris:

Sergi ha dit...

I ni tan sols es va molestar a dir 'no és el que sembla...'. L'Hereu s'ha espavilat sempre, des de ben petit. Però la veritat és que a molt tendres edats jo també podia convèncer a alguna noieta que es fiqués al meu llit. El problema és que, després d'aquestes primeres experiències, vaig tenir un petit impàs de... moltíssims anys de no tornar-ho a aconseguir...

zel ha dit...

Hahahaha....Mira, a casa meva, hem provat ara el "trio". Dormim en Miquel, jo...i el gos!
No em renyis!

Francesc Puigcarbó ha dit...

ostres, va embalat el marrec, com han canviat les coses, nosaltres que no podiem veure acabar cap peli perquè la nena havia d'estar a les 9 a casa, i si ens acomiadavem a la porta, de seguia sortia la sogra amb la clau. Vàrem nèixer massa aviat.