dimecres, 31 d’octubre del 2012

Què és el càncer: el making of (I)


Feia temps que volia escriure un llibre sobre el càncer. Vaig parlar-ne una mica a Immortals, sans i perfectes, però és un tema prou vigent i complex com per dedicar-li un volum sencer. A més, aquesta vegada volia posar èmfasi en la part de com es pot prevenir i tractar, que crec que és el que els lectors tenen més ganes de saber. 

Mentre estava acabant un altre llibre de divulgació amb un company (que ara ha quedat temporalment aparcat per deixar pas a aquest), em vaig posar a escriure alguns dels capítols del futur assaig sobre el càncer. Com que és un tema que tinc molt per la mà i tenia molt clar com havia d'enfocar-lo aquesta vegada, avançava ràpid. Però per altra banda, no tenia cap pressa, així que anava fent quan els altres projectes literaris em deixaven temps.

El procés de gestació hagués durat uns quants mesos més si no fos perquè a la primavera es va saber que la Marató de TV3 d'aquest any aniria sobre el càncer. Em va semblar una coincidència fantàstica. La idea de la Marató és recollir diners per a investigar i a l'hora conscienciar i informar la gent sobre una malaltia concreta. El meu projecte encaixava perfectament en aquesta idea, així que vaig pensar que calia aprofitar la sinergia: qui volgués saber més sobre el tema podria recórrer al llibre com a font complementària i actualitzada d'informació. Seria una bona manera d'arribar al màxim públic interessat, que és un dels objectius de la divulgació científica.

Li vaig passar la pilota a la meva agent, que es va posar a buscar-li una editorial. Precisament Ara Llibres tenia la idea de fer una cosa semblant, així que la connexió va ser immediata. En poques setmanes ja estàvem preparant els contractes i jo dedicant-me full time a aquest projecte per poder arribar a temps a la data d'entrega. (Continuarà)

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Aquesta setmana a les llibreries: Què és el càncer (i per què no hem de tenir-li por)


La setmana passada us anunciava que tenia un llibre a punt de sortir. Doncs bé: aquí està. És el meu tercer volum de divulgació, després d'Immortals, sans i perfectes i Les grans epidèmies modernes, i arribarà a les llibreries al llarg d'aquesta setmana de la mà d'Ara llibres. Hi he intentat explicar, com sempre de la forma més planera possible, què és el càncer, perquè apareix i, sobretot, com es pot evitar i com es pot tractar.

Trobava a faltar un llibre així. El càncer és una malaltia molt freqüent, en som ben conscients, i malgrat tot, la gent del carrer no en sap gaire coses. A casa nostra és encara un tema tabú: s'evita parlar-ne perquè fa por i fa més por perquè es un gran desconegut. Aquest és el cicle que volia trencar, i per això li hem posat al llibre aquest títol un punt provocador. No hem de perdre-li el respecte al càncer, ni molt menys: és un problema de salut molt greu. Però tampoc li hem de tenir una por irracional: la meitat de càncers avui en dia es curen, ja no és una sentència de mort inevitable com fa unes dècades.

El més important que volia dir en el llibre és que el càncer es pot prevenir: es poden evitar més d'un terç dels casos que veiem. El que cal és saber com fer-ho. A més, descobrir un càncer a temps pot marcar la diferència entre poder sobreviure'l o no. Per això necessitem que ens expliquin de forma directa i sense fer trampes què hem descobert en el camp de la investigació del càncer i com es pot aplicar a la prevenció i el tractament. Tots podem jugar un paper important en la guerra que estem lliurant contra el càncer.

Aquest és el meu tema: em passo la major part del dia treballant en coses relacionades amb el càncer, o sigui que estic al dia de les novetats. Al llibre us explico què funciona i que no a nivell de prevenció i tractament, què sabem que pot ser útil i què s'està investigant encara, tot amb dades actualitzades fins l'últim minut. A més, els qui sou curiosos hi trobareu una descripció del procés de creació del càncer, començant pel que passa dins la cèl·lula fins la formació d'un tumor. A mi em sembla un dels misteris més fascinants de la biologia i així és com he intentat explicar-lo. En els propers apunts us en donaré alguns detalls més...

divendres, 26 d’octubre del 2012

Un llibre pels qui busquen respostes


La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Un llibre sobre una guerra


La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Un llibre fet a mida

La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Un llibre pels qui estan perduts

La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Un llibre que fa diana

La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Ressenya: El futur dels nostres avis, de Sebastià Roig

El Sebastià Roig, el meu company de malifetes, acaba de treure un llibre (bé, dos, si comptem un de bastant local) que potser us interesserà si us agrada la història i el periodisme catalans i/o la ciència ficció. Es diu El futur dels nostres avis i oficialment és "un assaig iconoclasta que explora els inicis de la literatura de ciència-ficció en llengua catalana (entre els anys 1900 i 1939) amb una vocació didàctica, divulgativa, erudita (...) i un sentit de l'humor poc comuns en aquest tipus d'obres."

Jo m'ho vaig passar molt bé llegint aquest llibre mentre el Sebastià l'anava fent. Tant, que vaig acceptar escriure'n el pròleg i tot. És un recull sorprenent d'informació extreta dels diaris de principis del segle XX, relacionada amb la ciència ficció. Hi trobareu comentaris sobre els primers llibres del gènere escrits en català, opinions de tota mena i anècdotes molt curioses, tot explicat amb la gràcia habitual d'en Sebastià. Com diu la promo, és un llibre "erudit", perquè té una feina important de documentació al darrere, però a la vegada assequible i divertit. Si heu llegit el seu assaig anterior, Els malsons dels nostres avis, del qual el nou llibre seria una mena de segona part apòcrifa, ja sabeu de què us parlo. Trobo que són projectes necessaris per rescatar una part de la nostra història que està ben oblidada, una feina d'arqueologia que pot interessar tots els curiosos, no només els fans de la ciència ficció. Feu-hi un cop d'ull, que us ho passareu bé.

Aquí trobareu la plana del facebook on en Sebastià va penjant imatges incunables de l'època, aquí una ressenya al Diari de Girona i aquí una a l'Avui.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Ressenya: Un bombó, el Maic de Tina Vallès

Desconfio de les crítiques excessivament bones, ja us ho havia comentat, i d'aquest llibre n'havia vist un parell de molt entusiastes. A més, està publicat en una col·lecció per a joves. Tot plegat no convidava gaire. Només vaig decidir comprar-me'l després de llegir el següent llibre de l'autora, que vaig trobar interessant. També sabeu que al bloGuejat no acostumo a fer ressenyes, sobretot d'autors catalans contemporanis, més que res perquè em relaciono d'una manera o altra amb molts d'ells i m'és difícil parlar-ne amb objectivitat. Però avui he de fer una excepció per evitar que caigueu en el mateix error que vaig estar a punt de cometre i us perdeu aquest petit bombó que és el Maic de la Tina Vallès.

Com us deia, té pell de novel·la juvenil, però per dins és un conte per a adults que no hagués desentonat en el recull que va publicar a continuació l'autora. Que no us enganyi el fet que els sempre inescrutables designis editorials li hagin trobat un altre destí i format.

El llibre parteix d'una premisa que a priori no m'emociona gens: la dura vida d'un nen de 8 anys en una família desestructurada. No crec en el drama desfermat com a gènere literari, perquè em sembla massa fàcil fer que als teus personatges li passin desgràcies. A més, per molt bèstia que siguis segur que a la vida real hi ha algú que ho està passant encara pitjor. Però la Tina ha tingut l'encert d'enfocar-ho des de la perspectiva del protagonista, i això ho canvia tot. El resultat és el que hagués passat si el Petit Nicolas hagués viscut al Raval: la trista realitat vista amb els ulls encara innocents i optimistes d'un nen. Si funciona és perquè la Tina ha aconseguit trobar-li el to exacte i et fiques ràpidament en la pell del pobre nano sense deixar que l'argument de culebrón et guanyi la partida.

Maic és un relat ben portat, amb molt de ritme i ben escrit. El més important és que transmet una sèrie de sentiments d’una manera molt directa i realista. Té la llargada justa i un final per mi rodó. Us l'acabareu en una sentada i, malgrat la duresa de la història, us deixarà un bon gust de boca, com passa sempre amb els bons llibres. És un altre exemple que la Tina és una gran observadora del què succeix al seu voltant i que sap traduir el què veu en paraules d'una manera molt efectiva. No m’agraden els drames i no m’agraden els contes però he gaudit molt amb Maic. No se m’ocorre un elogi millor.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Aquest diumenge, els c@ts

Són uns premis especials, poc ortodoxes. Sense pressions, baralles ni periodistes que fan fotos. Un premi que es fa, es dóna i es recull entre els amics d'aquest racó de la catosfera. Per això m'agraden els c@ts i procuro no perdre'm cap any la cerimònia virtual. Sempre es descobreixen coses interessants.

Si no heu assistit mai a cap d'elles, no us perdeu la que es farà aquest diumenge, 14 d'octubre, a les 21:45h del vespre aquí. El bloGuejat hi participa com a finalista al premi Catalans al món (que ha guanyat els dos darrers anys... esperem poder passar el ceptre a algú altre aquest cop) i a més repeteixo com a presentador... Ens hi veiem!

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Recull mediàtic de la setmana

Dissabte passat es va publicar el meu article mensual d'opinió a El Periódico. El podeu llegir de franc aquí. No m'he pogut resistir a fer un article sobre la manipulació, que els qui us passeu per aquí sovint ja sabeu que és una de les meves obsessions (porto tres novel·les sobre el tema!), partint d'un treball científic que vaig trobar sorprenent. I de pas critico una mica aquesta democràcia que tenim, plena de forats.

El diumenge següent va sortir a l'ARA la columna Immortals i perfectes, on explicava una experiència personal recent a les aules. Els metges són gent curiosa, per si no ho sabeu... Trobareu l'article aquí (registrar-se és de franc).

(Si no us heu atipat de sentir-me parlar de ciència, aquest diumenge estaré a les 12.30 al Via lliure de RAC1, parlant de transgènics que donen càncer i unes quantes coses més.)

Finalment, avui ha sortit el nou número de la revista Esguard, on ja sabeu que també hi tinc un espai mensual (anomenat Corrandes d'Exili), on intento explicar com es veu Catalunya des de fora. Aquesta setmana parlo de com està canviant la "marca Catalunya" des que els carrers s'han omplert d'estelades. Pels qui no teniu iPad i no us podeu descarregar (gratuïtament) la revista, us l'enganxo aquí.


La marca Catalunya 

La premsa internacional està dedicant força atenció a Catalunya darrerament, tot un canvi si tenim en compte que sempre ha volat per sota del radar de la majoria de països. Als Estats Units, almenys segons la meva experiència els nou anys que hi vaig viure, els desconeixement en vers la identitat catalana era total. Però és clar, parlo d’un país on una bona part de la gent ubicava Espanya a Sud-amèrica, fins i tot els novaiorquesos, que se suposa que tenen una mica més de cultura. 

Sempre hi ha hagut un comodí al qual podíem recórrer en cas de necessitat: Barcelona. Tots sabem que les olimpíades del 92 van servir per posar-la al mapa com a marca. El preu que es va pagar va ser que una sola ciutat eclipsés el conjunt que representava, però potser en aquells moments no hi havia cap opció millor, o no es va saber trobar. Reconec que durant el meu exili americà, vaig rebaixar moltes vegades 60 quilòmetres els meus orígens blanencs per estalviar-me explicacions a la pregunta d’“on ets?”. Nombrant Barcelona n’hi havia prou. És clar que la imatge que s’invocava era la del parc temàtic que tanta ràbia fa als qui voldrien que la Ciutat Comtal fos considerada com un centre de referència cultural: una postal de Gaudí, sol, platja i Rambles. I no estiris gaire més del fil que et sortiran els toros i el flamenc. 

Els cinc anys que fa que visc al Regne Unit han estat diferents. Aquí si dius que ets de Barcelona automàticament et contesten: “ah, català?”. En general tenen una idea bastant clara del tema. Potser la proximitat fa la diferència, o el fet que aquest país, amb Escòcia, Gal•les i Irlanda del Nord a les seves files, entén millor el problema de les nacionalitats que no pas un gegant federalista com els Estats Units, de grans extensions i xifres amb molts zeros, on les coses petites no es consideren viables. Fora dels Estats Units, ajuda molt l’ambaixador que és el Barça. Podem queixar-nos que el futbol fa el paper del nou opi del poble, però no es pot negar que tenir un equip que guanya partits a l’esport més popular del planeta és una màquina propagandística fenomenal, i no tan sols per la ciutat. 

Els canvis polítics dels últims mesos sembla que estan construint una marca Catalunya de més llarg recorregut que la que existia fins ara. Barcelona ha preparat el terreny durant dues dècades, ni que sigui només geogràficament, i ara molts descobreixen que a aquest racó de la península ibèrica hi passen altres coses. El que no sabem és quin pòsit en quedarà, de tot això. Potser Catalunya es veurà com un poble que lluita pel seu dret a decidir, una imatge un punt romàntica que pot generar simpaties, o potser com uns irresponsables que en temps de crisi volen complicar la recuperació econòmica d’una peça clau de la Comunitat Europea. 

Aquest matís és més important del que sembla, perquè les aspiracions catalanes poden dependre de les complicitats que s’estableixin a fora, sobretot un cop ha quedat clar que si hi ha separació no serà gaire amigable. Per això la balança la pot decantar que els qui tenen accés a les tribunes internacionals sàpiguen explicar bé el seu punt de vista. No articular els raonaments de forma adequada pot acabar donant punts a l’opció contrària, com ha demostrar fa poc Alejo Vidal-Quadras. A part de polir els seus nous programes electorals, els partits que competiran a les urnes el novembre faran bé de treballar una mica els afers exteriors, perquè qualsevol esforç dedicat a consolidar la marca Catalunya, cap a un costat o cap a l’altre, pot tenir rèdits importants a curt termini.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Compreu Bressol de gat. Ara mateix.

Muntar una editorial independent és un suïcidi. Ens ho explica en Subal, que del tema en sap un niu: és un suïcida veterà. Una de les noves addicions al panorama literari català, l'editorial Les Males Herbes, ha tingut l'encert d'estrenar-se amb una novel·la que és una delícia i que era un crim que no es trobés en català fins ara. Parlo de Bressol de gat, de Kurt Vonnegut.

Ja he dit altres vegades que m'agrada Vonnegut. Ha escrit autèntics clàssics (i algun totxo...), però sembla que a casa nostra està una mica oblidat. Té un sentit de l'humor peculiar, i una manera de narrar molt directa que a mi m'encaixa molt. Ja havia llegit uns quants dels seus llibres quan em vaig decidir a tastar el Bressol de gat, una de les seves novel·les més conegudes (és una lectura habitual dels universitaris americans des que es va publicar). Em va deixar espeterrat. Quan em vaig recuperar de l'estat de xoc, vaig començar a rumiar i al final em va sortir una història que es va convertir en el meu petit homenatge al mestre. Es va acabar publicant amb el títol El joc de Déu. Si l'heu llegit i us ha agradat, Bressol de gat és el vostre llibre. No sé com serà la traducció que n'ha fet el Martí Sales, però val la pena donar-li un vot de confiança, a menys que sapigueu prou anglès per anar directament a la versió original.

Doncs això: el post d'avui és un publireportatge. Vonnegut s'ho mereix. Us recomano que correu ara mateix a demanar Bressol de gat al vostre llibreter i contribuir a convertit-lo en un best seller. I no us ho demano perquè els de Les males herbes em caiguin bé. A veure, sí, no ho puc negar: uns sonats que se la juguen traduïnt una obra mestra de Vonnegut per força m'han de caure bé. Els desitjo que fama, riquesa i una llarga salut. Però a part d'això, aquest és un llibre original i diferent, ben escrit, sorprenent, intel·ligent i divertit. Són motius suficients per passar per caixa. Jo ho faria.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Perdonin que no em disculpi, d'en Ferran Cerdans


Un altre projecte interessant al Verkami. En Ferran Cerdans, la ment inquieta darrere dels llibres artesans, ofereix un recull de contes (en teniu un aperitiu aquí) que té la gràcia de portar la coberta personalitzada. Us ho expliquen amb més detall a La Vanguardia, o el que diu l'autor mateix:

"El nou projecte de l’escriptor Ferran Cerdans Serra, el llibre “Perdonin Que No Em Disculpi”, cerca aportacions de mecenatge per fer-se realitat abans del 12 d'octubre. El llibre, una col·lecció de relats àcids, irònics i frescos -en la línia del títol del recull i del seu autor- és una edició molt peculiar: no hi haurà dos exemplars iguals. Se situa, doncs, entre els els llibres impresos en sèrie i els Llibres Artesans del mateix autor. Així, l’interior serà d’impremta però les cobertes s’il·lustraran a mà, una a una. Diferents artistes de Manresa -Susanna Ayala, Pep Pérez, Joan Vives, Marc Dko i Jenifer Ambròs- enriquiran el llibre i el projecte amb les seves pròpies cobertes, il·lustrades segons les sensacions que els han inspirat els relats."

És una oportunitat de tenir un llibre únic i també de donar suport a una idea original. Només queden quatre dies pel final, va, feu-hi un cop d'ull aquí.