divendres, 23 de juliol del 2010

L'home i la terra (2)

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

14 comentaris:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Nooooooooooo, no havies d'arrencar cap arbre. Què no ho saps que els esperits de la natura s'enfaden molt? Espero que no t'hagin vist, ni tampoc l'Ideafix.

D'altra banda, estic totalment d'accord amb la reflexió de la teva dona. Ja vaig explicar que vam fer neteja a casa i que ja pràcticament no guardem res al post "La veritable síndrome de Diògenes". Ara mateix, si trobés un loft de 30 m2 amb el més imprescindible me'n anava de seguida.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

P.S.: Em pensava que aquest post aniria sobre en Félix Rodríguez de Lafuente.

sànset i utnoa ha dit...

Aquests científics no saben el que es diuen!

Tota la vida he volgut tenir un petit jardí per tal de satisfer les meves ínfules agrícoles. Vist el que ens comentes, seguiré fent ben orgullós amb els geranis, els clavells i la menta del balcó.

*Sànset*

jomateixa ha dit...

Ja et veig cada setmana segant la gespa :D Be, potser per aquests paratges no creix tant com per aquí.
I per experiencia et puc dir que tan les meves filles com les petites visites tenen una atracció fatal per fer tombarelles, laterals... a la gespa. S'ho passen d'allò més bé. Acabes de crear un parc infantil de primera.

Alyebard ha dit...

Ara l'hauràs de defensar amb un "hasta" com el britó d'Asterix a Bretanya, això et passa per tallar els arbres. El que m'anima és veure que tens gent capaç de tenir una conversa interessant mentre treballa, això és un gran què. I entenc que engeguessis al teu company de Lab, I la solució als maldecaps del manteniment és tenir servei, majordom i jardiner a la finca com els Lords :D

Mr. Aris ha dit...

Jo diria que tot canvia quan tens un fill. La meva terraça estava en estat salvatge fins que vaig tenir la nena i la va descobrir. Vaig tenir que netejar-la, fer un tancament perque no saltes al buit, encoixinar-la. Després varem seguir per el pis, li vaig cedir el meu estudi de 30 metres quadrats i ara treballo dins d'un rebost de 5 m2. Menys mal que varen inventar els portàtils.

Garbí24 ha dit...

La meva dona ja sap que quant arribo a casa i passo primer per l'hort és que no ha estat un bon dia. Em deixa que arrenqui i planti el que faci falta fins que les neurones han tornat a la calma i torno a ser persona. Cadascú té la seva via d'escapatòria....Bon cap de setmana estirat a la gespa...

Anònim ha dit...

Haha! No m'estranya que l'enviessis a fer punyetes! Tornaries al piset de Manhattan, doncs?!

Sergi ha dit...

Home, dit així sona una miqueta... no sé com dir-ho, ai, això de tenir casa i jardí, quin estrès... tan fàcil que és viure en un pis...

Doncs a mi ja m'agrada viure en un pis, i si tingués jardí, em sembla que això m'ho faria fer. Estar davant de l'ordinador tampoc no està tan malament! D'acord, anar una estona a la campana de flux laminar a passar unes cèl·lules i sembrar algunes plaques també està bé! Si s'ha de cultivar alguna cosa prefereixo sempre unes CHO o HEK293T que un grapat de gespa.

Per altra banda, t'animo a plantar algun arbre, home, així tancaràs això que diuen que tots hem de fer. Segur que no et serà difícil, em sembla que et queda la més fàcil de les tres, i no sé si te la convaliden per haver escrit més d'un llibre...

Marta Contreras ha dit...

La teva dona té molta raó. Ja li pots dir.

Saps què passa? Que no ets prou ric. Si en fossis MOLT més llavors ja tindries algú que s'encarregaria que les teves possessions només fossin un goig per tu.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ai senyor! arrenca els arbres que vulguis que en sobren i en sobren molts. No se si ho saps atès vius a l'estranger de fora, però almenys a Catalunya tenim un 60% més de massa arbrada que fa cinquanta anys.
La GESPA ja no es porta, ara es de plàstic, fins i tot l'Ajuntament de la molt noble i il·lustre ciutat de Sabadell en alguns parterres a la Gran via n'ha posat, no s'ha de regar, no s'ha d'abonar ni es mor víctima d'orugues o cucs de les palmeres.
Aixó de la gespa de plàstic és un gran invent. Si senyor! llàstima que no faci olor a res, ni a plàstic ni en puguis arrencar un bri en un moment de poética debilitat emocional.
Ara que tenim almenys enguany pocs coloms, ja em veig a venir que l'any vinent ens els posaràn de plàstic fets a la xina i que també parrupejarán.

Bon cap de setmana

Montserrat ha dit...

plantar gespa! tomaqueres és el que s'ha de plantar! i cada vespre una bona amanideta :) bé, això és el que diu mon pare i el que ha fet a casa meva :) i jo ni piu, que si ho fa ell ... no és tan estètic, la veritat, però en aquest temps és un goig sopar tomàquets acabats de collir :) Ara que, ben pensat, poques tomaqueres se't farien oi?

Clídice

Galderich ha dit...

Quan veig un jardi ben cuidat sempre penso: quantes hores hi ha darrera aquesta gespa!

Salvador Macip ha dit...

Sílvia, no pateixis que els arbres van ser tots donats a llars d'acollida. No vam fer cap destrossa! (com enganyen els títols, eh? :-))

Sànset, quan finalment tinguis un jardí ja m'ho explicaràs... ;-)

jomateixa, segar la gespa és un dels rituals anglesos de diumenge més sagrats, és clar. Espero que el meu nano s'hi diverteixi tant com les teves filles!

Alyebard, no et posis mai a treballar en una cosa avorrida sense tenir un bon conversador a prop (o sinó un bon sistema de música carregat de bones cançons)...

Aris, comparteixo el teu sentiment. De moment encara no m´han fet fora del meu estudi...

garbi, a mi la veritat no em relaxa gens! Al meu pare sí, però. Deu ser que el gen de la botànica salta una generació...

Albert, quina pregunta més punyetera... El problema és que quan un s'acostuma a aquestes "comoditats" costa tornar enrera!

XeXu, jo també sóc més de cultius cel·lulars, que són més agraïts. Les HCT116 que tinc ara a la incubadora creixen pràcticament soles! Com ja saps, els sous de científics no donen per tenir un jardiner fixe, així que m'hauré de seguir tallant la gespa jo sol...

marta, amb això tens raó. És el que li deia al XeXu. Els milionaris no s'han de preocupar tant per aquestes coses!

Francesc, aquí dalt la gespa de plàstic és com un sacrilegi. Si la poso em sembla qeu em faran fora del veïnat. La gespa és un orgull nacional, amb aquestes coses no es juga!

Clidice, amb aquest temps hi ha certes coses que em sembla que no creixerien. Jo opto pel cultiu més adequat per aquest clima, que és...
la gespa. Llàstima que no es pot menjar!

Galderich, tu sí que m'entens...