divendres, 31 de juliol del 2009

Les correccions.


Un dels documents més cruels (i a la vegada divertits) que corren per internet aquests dies és el discurs de resignació de Sarah Palin corregit pels editors del Vanity Fair. Quins uns! No perdonen res! D'acord, s'ha d'admetre que el text té nivell de primer any d'universitat (com a molt), amb errors espectaculars, i això és una cosa que els polítics de nivell no es poden permetre. Menys encara en les ocasions importants. Quin comiat més galdós, la Palin! Però veient la fal·lera (excessiva?) amb la qual s'apliquen a destrossar cada frase un no pot evitar pensar què passaria si algun dia trepitgés sense voler l'ull de poll d'algun d'aquests puristes i els donés per desfogar-se amb alguna cosa de les meves. Més val no temptar la sort. Potser si no em presento com a vicepresident pels Republicans durant uns quants anys al final me'n lliuro.

Els escriptors hem de passar per les mans dels correctors i editors, per molt excelsos que siguem. És arrogant creure que ningú no pot ajudar-te. Al cap i a la fi, el més important és el llibre, no el teu ego, i que el lector rebi el millor producte possible. Tots treballem pel mateix.

Estic precisament ara en fase de correccions del meu darrer llibre. Tres editors han invertit ganes i energies en buscar-li pegues al manuscrit, cosa que és d'agrair, i els seus suggeriments han estat de moment molt bons. Un d'ells és un escriptor conegut pel qual jo sento un respecte i admiració immensos des de fa segles i, és clar, saber que les teves planes passaran per les seves mans et dóna una mica de, com ho diríem, por escènica. És un honor, naturalment, però també una pressió important. Quan estàs redactant no pots evitar pensar "li agradarà això a X?" Te l'imagines assegut al seu silló preferit, boli vermell a la mà, manuscrit sobre la falda, disposat a no deixar-te'n passar ni una. Glups. Quan vaig rebre el sobre amb les planes marcades no les tenia totes. Una fullejada ràpida em va tornar la calma: comparat amb la Palin, me n'havia sortit prou bé.

dimecres, 29 de juliol del 2009

L'escollit (XXII)

Dos anys després d'haver tancat el famós L'aeroplà del raval, la Tina Vallès ha obert un nou blog. Me'l vaig trobar fa uns dies per casualitat i volia recomanar-lo avui a aquesta secció. El post que m'ha cridat l'atenció parla de perles, unes perles una mica especials. Un bonic recull de vinyetes de la vida al carrer.

L'aeroplà del Raval era tot un clàssic de la primera època de la catosfera i em va saber greu que desaparegués. Per això és una bona notícia que la Tina torni a l'activitat. Recordeu que el millor de L'aeroplà va ser publicat en forma de llibre per Labreu el 2006.

[Amb aquest post tanco les seccions fixes del bloGuejat (el Dilluns Musical i L'Escollit) durant l'agost, perquè és una època durant la qual hi ha poques novetats musicals i la catosfera està bastant adormida. Tornaré a reprendre-les al setembre, quan això s'animi una mica.]

dilluns, 27 de juliol del 2009

Dilluns musical: la música dels arbres.

Aquest és un dels temes més espectaculars que he sentit/vist darrerament. No el trobareu a cap llista d'èxits, però té un mèrit innegable. I a més, funciona millor que molts singles. Diego Stocco, Music From A Tree.

dissabte, 25 de juliol del 2009

En record d'una persona molt especial.

Aquest és un obituari que m'agradaria no haver hagut de llegir. En paraules del mateix Màrius Serra:

Aquesta tarda, havent dinat, el Llullu ha corregut més enllà dels límits d'aquest món. Ha mort a Horta, envoltat dels que l'estimem. Qui no recorda, no oblida. Qui no oblida, recorda. Estimo, però no ho recordo. M'estimen i no ho oblido. Mai no cauré en l'oblit.

Un llibre tan impressionant com Quiet havia acostat aquest nano als nostres cors, de manera que molts el sentíem com si fos de la família sense ni tan sols haver-lo vist mai. Costa trobar paraules per un moment així. Només puc enviar una abraçada ben forta als seus pares.

[Actualització: comentari sobre l'article de Màrius Serra a La Vanguardia]

divendres, 24 de juliol del 2009

El joc dels blogs.

Dedicat amb tot l'afecte
a l'amic virtual que viu dalt del món.

Deia l'altre dia J.M. Tibau que havia aconseguit reunir 500 blogs en el seu directori d'enllaçats. El pobre té feina a seguir-los tots i l'entenc: jo tinc al meu reader una mica més de la meitat i amb prou feines si dono a l'abast.

Precisament en Galderich comentava en el meu post d'ahir que "si algú ens veiés des de fora pensaria: quins bojos perdent el temps fent i mirant blocs!" I és totalment cert. El meu problema és que m'he tornat addicte a descobrir blogs nous i ara no puc parar. M'agrada remenar enllaços d'altres blogaires que segueixo i veure quines coses llegeixen. M'agrada trobar aquell blog que tot just fa uns mesos que ha començat, on l'autor encara tempteja el terreny i no ha perdut ni un gram d'entusiasme. On els escrits semblen fets per a pròpia satisfacció més que per a un públic que encara no existeix. M'agraden els blogaires sincers que no tenen por del "què diran" i es despullen potser perquè en el fons pensen que ningú no els mira. Buscar-los té alguna cosa d'explorador que s'endinsa cap a zones selvàtiques que no surten al mapa, i cada nova troballa és com un premi.

El que em passa és que quan arribo finalment a un d'aquests cims que semblen verges, molt sovint em trobo que l'amic Tibau ja hi ha plantat la bandera. És com si anessis a obrir la tomba d'un faraó perdut i t'adonessis que l'Indiana Jones ja fa estona que està allà dins amb la seva carmanyola fent un pícnic. Se li ha de reconèixer al Tibau l'esforç que fa per cartografiar els racons ignots de la catosfera, és clar, i espero que no s'aturi aquí. Però també he de dir que el seu zel blogaire li treu una mica de gràcia al meu passatemps.

Així que ara em dedico a un nou joc catosfèric, apte només per a professionals: descobrir blogs que valen la pena abans que ho faci en Tibau. Proveu-ho: no és tan fàcil.

dijous, 23 de juliol del 2009

Les lletres de Nova York



Una altra obra d'art feta per un amb molt temps lliure. Algú s'ha passat hores enganxat al Google maps (sis mesos, diu) per crear aquesta font usant només imatges de l'estat de Nova York. S'ha de dir que l'experiment ha valgut la pena.

[Trobat aquí.]

dimecres, 22 de juliol del 2009

L'escollit (XXI)


Carles Bellver és un escriptor inquiet amb una forma d'aproximar-se a la ficció molt interessant. Pioner catosfèric (el seu primer bloc és del 2002), darrerament s'ha dedicat a més a explorar noves dimensions de la creació literària. Ell és responsable del primer microconte en temps real escrit en català (que jo sàpiga), 24 hores CH. B., que s'anava construint hora a hora davant els ulls del lector gràcies al twitter.

Per al seu nou experiment, seleccionat avui a L'escollit, Bellver ha tirat de twitter per organitzar un diàleg al ciberespai entre dos personatges imaginaris. Si no el vau seguir en directe, ara podeu trobar recollit aquí. Esperem amb interès la propera acció creativa.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Avui va pel Calders


Pere Calders (1912-1994)

Fa quinze anys de la seva mort. Calders em va marcar molt en la meva etapa d'escriptor adolescent. Un contista incomparable.

[Actualització: acabo de descobrir que avui se celebra una altra efemèride que caldria recordar.]

dilluns, 20 de juliol del 2009

Dilluns musical: una de vella o una de nova.

M'encanta aquesta cançó. D'aquelles que et fa començar el dia amb un somriure. Un rap de ballaruga amb molt sentit de l'humor fet per la banda menys hip hop del moment (un matrimoni blanc intel·lectual de classe mitjana). La compto com a nova, tot i tenir un quart de segle, perquè acaben de reeditar l'àlbum en versió de luxe. Compreu-vos-el si no el teniu, és un clàssic (i a més ve de regal el segon LP del grup). Tom Tom Club, Wordy rappinghood (Tom Tom Club).

divendres, 17 de juliol del 2009

Plens de blaus

Em fa vergonya que la meva dona surti al carrer. Sobretot ara a l'estiu, que mànigues curtes i faldilles deixen més tros de pell a l'aire. Tinc por que algun dia em veí m'insulti i em digui que no es maco, això de maltractar l'esposa.

El cert és que el maltractador a casa no sóc jo. Els morats i les marques de mossegades les compartim els dos progenitors perquè el culpable és el dimoniet que està a punt de celebrar el seu segon aniversari.

Quan un es fica al negoci de la procreació ja sap que hi ha un escull anomenat adolescència que promet ser un tràngol amb maregassa forta. Com que queda lluny, hi ha temps per fer-se a la idea, penses. Però no et solen avisar que hi ha un tràiler de la catàstrofe imminent que et passen una mica abans. Els anglosaxons en diuen els terrible twos, he descobert i sí, són tan terribles com el seu nom indica, almenys a casa nostra.

El problema sembla venir del fet que qui va preveure l'evolució humana es va oblidar de fer créixer el senderi abans que les ganes d'independència. El resultat és un nap-buf que vol enfilar-se per tot arreu i que de sobte descobreix que pot fer-ho perquè les cames l'hi permeten. Per desgràcia, el dia que al parvulari ensenyaven els efectes nocius de la llei de la gravetat el meu fill deuria estar malalt. Fer-li comprendre que no són saludables la majoria d'activitats que se li ocórren provoca topades violentes de personalitat, amb el resultat d'una col·lecció de blaus repartida equitativament entre els guardians de l'ordre. Millor això que no que el nano s'obri el cap. [Consell per a pares inexperts: no aguanteu mai un nano per les aixelles de cara a vosaltres amb els seus peus a l'alçada del vostre engonal. És un test per als seus reflexes més poderós que un copet de martell al genoll.]

No tot són abismes generacionals a aquesta edat, és clar. Les criatures també comencen a descobrir els sentiments positius i les manyagues. Per demostrar que ens estima i que no ens té cap rancúnia pel fet que som uns tirans, el nano sovint ens abraça i ens regala el que ell considera que és la prova màxima d'afecte: una mossegada, feta amb dents noves i ben afilades. Un altre dia que va faltar a classe: quan explicaven com es fan els petons.

Tant per un costat com per un altre, el resultat és el mateix. Portem a la pell, ben visibles, les medalles de la paternitat. Llàstima que no les podem lluir amb orgull.

dijous, 16 de juliol del 2009

Bada-Bing!

Microsoft anuncia un nou buscador, el Bing, que té un disseny tot maco i moltes ganes de menjar-se el Google. Val la pena? Fem la prova del cotó. Busquem una paraula qualsevol al Google, per exemple, ehems, el meu cognom. Això és el que surt:


El Top 5 l'ocupa un protocol obsolet de comunicacions d'Apple. Jo apareixò el sisè, per sobre del meu parent més il·lustre (pobre, va néixer uns segles massa aviat). A veure com es porta el Bing...

Ha! Aquí un servidor copa tres dels quatre primers llocs, relegant el protocol i el parent als abismes de la llista. Això demostra que el Bing és un buscador mil cops superior al Google. Si agafem aquesta cerca com a referència, queda clar que fan servir un algoritme molt millor que dóna resultats més útils i actualitzats.

No em queda més remei que usar-lo a partir d'ara per defecte i recomanar-lo a tothom.

dimecres, 15 de juliol del 2009

L'escollit (XX)

M'agraden els blogs irreverents. Van bé com a contrapunt dels més seriosos i densos, que també freqüento. Suposo que el que vull dir és que la gràcia de la catosfera és la seva varietat. De la mateixa manera que un pot llegir Kafka seguit de l'últim Batman sense ferir-se les neurones, sempre és estimulant estar pendent de blogs ben diversos.

El preàmbul era per recomanar-vos el Descans: el blog d'un home que descansa, que escriu en Josep, i el seu divertit post sobre la presentació d'un llibre, que he escollit avui per a aquesta secció.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Avui a COM ràdio...

..., de 21 a 22h, podreu sentir una entrevista que em van fer l'any passat al programa Tal com som de Jordi Sacristán, que s'acomiada amb "una selecció de les 5 entrevistes més destacades de la temporada".

Dilluns musical: Moby i Lynch.


El Moby a vegades m'impressiona i a vegades el trobo terriblement vulgar, com si posés el pilot automàtic. Aquest és el single del nou disc que acaba de sortir i l'he de posar a la primera categoria, per això el comparteixo avui. El vídeo ha estat dirigit pel David Lynch, raó de més per recomanar-lo (tot i que he de dir que els resultats m'han deixat bastant fred). Moby, Shot in the back of the head (Wait for me).

diumenge, 12 de juliol del 2009

Súnion! (Homenatge a Carles Riba)


Carles Riba (1893-1959)

Commemorem avui a la catosfera el cinquantè aniversari de la mort del poeta (gràcies a la iniciativa d'aquest, amb l'ajut d'aquest i aquest, entre altres). Començo confessant que vaig arribar abans al Pau que al Carles, coses de joventut. Va ser aquest poema seu de les Elegies de Bierville (1942) el que finalment em va cridar l'atenció:

Elegia II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Vaig deixar aquests versos oblidats en algun racó del cervell durant molt de temps. No va ser fins quan anys després vaig convertir-me en emigrant que els vaig rescatar i van prendre un nou significat per a mi:
En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també, en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la seva pàtria. [tret d'aquí].
El fet que Riba havia aconseguit convertir Súnion en un compendi del que sent qui està lluny de casa em va impactar suficientment com per dedicar un post al tema durant la primera etapa d'aquest blog i fins i tot fer servir el nom pel grup de rock que vaig muntar a Nova York, on tres quartes parts dels membres erem precisament emigrants. Una de les nostres cançons, Home, era una reinterpretació del concepte de Súnion. Un homenatge que segurament el poeta no s'hagués esperat mai. Gràcies, Carles Riba!
[Actualització: la Clidice m'ha fet recordar que hi ha un altre Carles Riba, el contista, que tenia totalment oblidat i que ara m'adono que havia descobert molts anys abans que el poeta, quan encara duia pantalons curts].
[Llista dels qui han respost la crida aquí i aquí.]
[Foto: el seu despatx, treta d'aquí.]

dissabte, 11 de juliol del 2009

Aniversari

Quatre anys de bloGuejat. Caram, no em pensava que arribaria fins aquí. Fem una mica de balanç d'aquests darrers dotze mesos, com s'escau.

Uns 190 posts, entre tres i quatre per setmana (com ja vaig anunciar, ara només faig un post "llarg", però sempre en cauen de més breus). Tinc un parell de seccions fixes (mai abans no ho havia fet i m'agrada), he canviat de capçalera altre cop i he parlat de llengua i literatura més que mai, en detriment dels xocs culturals que van ser el centre de la primera etapa del blog (l'americana). Bé, al cap i a la fi això és el blog personal d'un escriptor...

Estadístiques a part, el gran canvi d'aquest any heu estat vosaltres. M'he llençat a llegir i comentar més blogs , cosa que ha portat públic nou a aquestes planes. Alguns us hi heu quedat, altres fins i tot heu cridat als amics, i ara puc dir que el bloGuejat té una comunitat lectora de la qual em sento molt content. No tan sols pel gruix, sinó per la qualitat. Els diàlegs que encetem cada cop tenen més suc i els vostres comentaris aporten una brillant tercera dimensió als escrits. Per això us he de donar mil gràcies.

No tinc intenció de parar ara, que això està més divertit que mai. Intentaré mantenir el nivell, la freqüència i les seccions (però no la capçalera, per seguir amb la tradició). Si vosaltres us encarregueu dels comentaris, em sembla que ja tenim totes les bases cobertes, com diuen els ianquis. Que no decaigui el bloGuejat! En tornem a parlar d'aquí un any.

dimecres, 8 de juliol del 2009

L'escollit (XIX).

No té molt de mèrit recomanar-vos El llibreter, un dels blogs més veterans del ram (em guanya per uns mesos!) i, sobretot, amb més nivell. Jo el segueixo des del principi i són un munt les coses que he après a partir de les seves recomanacions i comentaris. És un gust poder llegir blogs fets per algú que sap tant de literatura.

M'he decidit a fer-lo sortir a L'escollit pel darrer post que ha penjat el nostre llibreter anònim: un divertit assaig sobre els tipus de clients que arriben a una llibreria (no oblideu llegir també les contribucions que fan els lectors).

dilluns, 6 de juliol del 2009

Dilluns musical i acústic (?)

Se'n parla bastant per aquestes terres, però a mi el pop retro que fan els La Roux em sembla una mica massa obvi. Ja em va entrar malament quan vaig veure a la cantant versionant penosament el Call me dels Blondie amb els Franz Ferdinand. I pel que he llegit, l'actuació que va fer al Sónar va ser fluixa. Per això em va sorprendre aquesta versió acústica (en la qual cap instrument és acústic) d'un dels seus singles que va tocar a l'escenari de la BBC de Glastonbury. Estranyament hipnòtica. La Roux, Bulletproof (La Roux).

Parlant d'això, aquí si que saben muntar-s'ho bé amb els festivals. A l'estiu n'hi ha per tot arreu. Però el millor és que el de Glastonbury l'ofereix la BBC a través del seu sistema interactiu. T'asseus al sofà, agafes el comandament i tens sis opcions d'actuacions (alguns en directe, altres en diferit), a les quals pots accedir com si fessis zàpping. No et cal estar compartint suors amb cent mil persones i menjant-te el colze del veí per gaudir dels millors grups del moment.

divendres, 3 de juliol del 2009

Trair el traductor


L'ofici de traductor és sens dubte un dels més desagraïts del ram. El lector només es recorda d'ells quan ho fan malament: una bona tasca, per definició, ha de passar desapercebuda. Per desgràcia, les condicions de treball que les editorials imposen als traductors sovint fan pena, i això repercuteix en el producte que arriba a les llibreries.

Fa no gaire sentia explicar que un best-seller que acaba de sortir en la nostra llengua no ha estat traduït directament de l'original, sinó de la versió francesa. Això és el pitjor pecat que es pot cometre en el camp de la traducció i a l'editor responsable no semblava que li avergonyís gens. Per reblar el clau, la feina se l'han hagut de repartir dues persones (una pràctica cada cop més freqüent), i les possibilitats que algú s'hagi pres la molèstia de llimar les lògiques arestes del resultat final em temo que són baixes. És trist que les presses i els estalvis, fins i tot (o especialment) en productes que es vendran com xurros, dictaminin la qualitat del que podem llegir en català.

A les antípodes d'aquesta visió mercantilista de la literatura, sense cap respecte pel producte ni pel consumidor, es troba la feina esquisida que fan editorials petites. Projectes amb amor, que tenen temps de cuinar-se al punt i que amb prou feines si seran rentables. Ho deia l'Anna fa uns dies a Per a lectura i decoració: es estrany veure el traductor a la coberta d'un llibre, però quan passa, és senyal que darrera hi ha algú (un editor) a qui l'importa la feina que fa. He trobat un parell d'exemples més a part del que ella citava i, certament, la visibilitat del nom s'ha correspost amb la qualitat: en Miquel Cabal, traslladant el rus presidiari de Dovlàtov al català, i en Raül Garrigasait, enfrontant-se al grec dialectal de Papadiamandis. Abundants notes a peu de plana, epílegs explicatoris, diàlegs que sonen vius, frases que flueixen... no llegeixo ni rus ni grec, però tinc la impressió que aquests dos professionals han tractat els originals amb la reverència que es mereixen. Potser no tot està tot perdut.

[Per ser justs amb una editorial una mica més gran, Sergi Pàmies també es guanya un lloc a la coberta de la versió de Claus i Lucas (el mediatisme pot haver ajudat), però aquesta encara no l'he pogut tastar.]
[Actualització: llegiu una altra opinió sobre aquest tema aquí]

dijous, 2 de juliol del 2009

D'aquesta també m'he assabentat pel facebook

Baltasar Porcel (1937-2009)

És curiós com les xarxes socials s'estan convertint en la manera primària d'obtenir notícies d'actualitat amb rapidesa. El boca-orella està ocupant el lloc dels periodistes.

[Jordi Ferré parla d'aquest tema avui en referència al periodista cultural]


Ara bé, cal anar en compte perquè les noticies falses també s'estenen igual de ràpid. No us perdeu aquest divertit vídeo del Jeff Goldblum eulogiant-se a ell mateix després que tota la internet (i alguns mitjans més "seriosos") comentés la seva suposada mort a Nova Zelanda.

Tornant a Porcel, Ignasi Agaray escriu a l'Avui:
Ni el nacionalisme més radical ni el socialisme oficial se’l van fer seu, raó per la qual molts s’han perdut la seva obra. La ideologia, la imatge de l’home públic, ha passat per davant de la literatura. Una llàstima. (...) L’home públic, fet a si mateix, triomfador, ric, altiu, vital, descarat, egocèntric, ha seguit pesant més que l’obra fins al final, no ha deixat de fer ombra al magnífic novel·lista.
Diu Gaspar Hernández:

Estava decebut amb la situació actual de la literatura catalana, no pas
perquè no tinguéssim bons autors, sinó perquè aquests autors no arribaven als
joves, als quals, segons ell, no se’ls contagiava el plaer per la nostra
literatura: “la culpa és de les institucions”, va dir amb l’habitual intensitat
seriosa als ulls.

És prou obvi que uns responsables més clars són els propis autors. No molts escriuen coses que puguin interessar els joves (ni a molta altra gent), tal i com ja hem discutit aquí i aquí. Sempre és més fàcil donar la culpa als altres.

dimecres, 1 de juliol del 2009

L'escollit (XVIII)

En Galderich és un blogaire que et trobes molt sovint per la catosfera dient la seva, segur que heu ensopegat amb ell algun cop. Els comentaris que deixa al bloGuejat, per exemple, sempre tenen un interessant punt irònic. El que potser no sabeu és que té un trio de blogs sorprenent (atenció que n'hi ha que no són per totes les edats). Me'ls va descobrir un amic comú i encara ara estic sorprès de la faceta d'erudit bibliòfil d'en Galderich.

Als seus blogs hi trobareu documents molt interessants al voltant del món del llibre, amb explicacions entretingudes, però el que m'ha motivat a posar-lo a L'escollit avui ha estat el darrer post al seu blog "principal", en el que relata la seva experiència a un concart de música indústrial on, contra tot pronòstic, aconsegueix desplegar exitosament les seva faceta bibliòfila.